Espanya ens estima
T'estimo, és a dir, et necessito
Al Salvados de diumenge passat vam poder veure com Oriol Junqueras debatia amb una família sevillana. Es van endur el president d'ERC a Ginés, un poble proper a Sevilla, per tenir un intercanvi d'impressions amb els Parejo.
L'objectiu de Jordi Évole és fugir del pim-pam-pum per anar a raure a l'espai de la concòrdia i la comprensió. L'aposta intel·ligent de qui vol evitar la independència de Catalunya.
Amb aquest darrer programa, Évole deia a la resta d'Espanya: Mireu quin tros de pa que és el líder independentista. I buscava dir als sobiranistes catalans: Mireu com hi ha gent a Espanya que us entén. En definitiva, que es pot dialogar i “salvar” la situació. Va ser un experiment, una experiència. Podríem dir que el càsting va passar per sobre del periodisme. Els Parejo, entranyables.
Cal recuperar, però, dos moments protagonitzats per un dels membres de la família: l'Antonio (a la foto). Mentre tots reconeixien que ja avui hi ha gent que no compra productes catalans, ell hi afegia: “Jo sóc dels que, si se'n van, procuraran comprar coses de la resta d'Espanya abans que d'un país independent que sigui Catalunya.” No hem de patir, però. Quan el presentador li va preguntar si ja havia començat el boicot, el señorito andaluz li respongué: “Jo normalment no ho faig, perquè no vaig a comprar.”
Un altre dels moments estel·lars va ser quan Évole va usar la metàfora, potser ja massa recurrent, de la parella que se separa. Mentre Junqueras afirmava que seguirien sent amics, l'Antonio no creia en els divorcis amistosos (com ja havia deixat clar en la conversa sobre el boicot). I concloïa (en una gran traïció del seu subconscient) de la manera següent: “En aquest cas no és la parella. Estàs deixant la teva dona amb set fills. I a partir d'ara, a veure qui manté els set nens!” Amor o necessitat? Per què en diuen amor quan volen dir sexe? Jordi, marxem?
Ni 9-N, ni eleccions plebiscitàries
Deien divendres, el Rajoy i la Santamaría, que això que volem fer ara el 9-N és encara “més antidemocràtic”.
Escrivia la Victoria Prego fa uns dies a El Mundo que “sigui una decisió administrativa, sigui un decret de convocatòria de darrera hora, sigui el que sigui, aquestes urnes no es poden posar. Encara que no valguin per a res”.
Proposava Ignacio Camacho aquesta setmana des de l'ABC boicotejar les eleccions plebiscitàries: “Que els partits constitucionalistes no s'hi presentin. Que denunciïn el seu frau plebiscitari.”
Denunciava el director de La Razón, Paco Marhuenda, que una candidatura de país “és una degradació de la salut democràtica”.
Desitjava Joaquín Leguina des de l'ABC que l'“embriaguesa nacionalista” acabi en “antropofàgia, a cops de bastó o menjant-se els uns als altres”.
Ergo: votació massiva el 9-N per donar valor a les urnes i anar junts a les plebiscitàries amb una candidatura de país.
