Llibre blanc i nuclears
de definir un escenari
de desnuclearització
i opta per conservar
l'‘statu quo' elèctric
El 19 d'octubre de 1989 (fa 25 anys) Catalunya podria haver patit un accident nuclear de classe 7, amb explosió d'hidrogen i fusió del nucli, si l'incendi a la zona de turbines del reactor de grafit gas de Vandellòs hagués afectat la part radioactiva. L'opció de tancar definitivament el reactor i desmantellar-lo –enorme dispesa que paguem amb la tarifa elèctrica– va ser una decisió financera i “política”. Pere Duran Farell, president d'Hifrensa, la societat hispanofrancesa propietària, va considerar en 12.000 milions de pessetes el cost de reparar la turbina afectada (Le Monde, 4 de novembre de 1989). Però tant París com Madrid ja no estaven interessats a seguir produint plutoni dels residus del reactor que s'enviaven periòdicament a la planta de retractament de Marcoule (França). El risc pel territori va ser real i extrem però Hifrensa va sortir-ne financerament indemne (també judicialment).
En alguns actes de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) he exposat el risc biològic i econòmic que pel nostre futur estat comportaran els tres reactors en funcionament (Vandellòs II, Ascó I i Ascó II) i la temeritat d'autoritzar que el seu període de vida s'allargui fins a seixanta anys. La sospita, però, que el “lobby elèctric” impedeix un debat energètic lliure en el procés sobiranista es confirma al fer-se públic l'informe 9 del llibre blanc redactat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) dedicat a l'abastament d'aigua i d'energia. Sorprenentment, el CATN, creat pel president Mas, s'ha oblidat de definir un escenari de desnuclearització i opta per conservar l'statu quo elèctric (defensant amb vaguetat les energies renovables).
És una greu deficiència que no s'analitzin els efectes col·laterals de l'accident de Fukushima i els costos financers que comportarà aplicar amb rigor els stress tests de la UE (que, per cert, no aconsellen substituir el zirconi dels combustibles nuclears per evitar les explosions d'hidrogen provocades en els accidents de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima). Destacaré algunes perles que s'han escrit en l'informe:
–“La producció d'origen nuclear permet reduir la dependència respecte als hidrocarburs” (s'oculta que ens condiciona al poderós càrtel de productors d'urani enriquit).
–“La seguretat de les centrals nuclears catalanes és bona i està millorant contínuament” (la realitat és que els reactors d'Ascó i Vandellòs aclaparen el 43% dels incidents de tot el parc nuclear espanyol, segons el mateix Consell de Seguretat Nuclear).
–“La seguretat de les nuclears catalanes recau en l'exèrcit espanyol” (cosa que obligaria els redactors a explicar-nos com el franquisme va introduir l'energia nuclear amb un objectiu armamentístic i no únicament civil).
–“El sistema elèctric d'un futur estat català pot subministrar l'energia a uns preus un 30% inferiors al sistema elèctric espanyol” (afirmació que enlloc es documenta, especialment si s'internalitzen els costos de la seguretat obligats després de Fukushima i de les instal·lacions que hauran d'emmagatzemar els residus).
El Consell Assessor ens diu que cal declarar la independència avisant prèviament Endesa i Iberdrola, ja que “cal vetllar perquè els dipòsits de combustible nuclear siguin plens”, mirant d'evitar que la data de la secessió coincideixi amb la recàrrega de combustible! També considera que allargar la vida de les centrals a seixanta anys faria el sistema elèctric català “econòmicament competitiu”(?). Fins i tot s'aconsella que la Generalitat entri com a soci d'ENUSA (Empresa Nacional del Uranio) per garantir el subministrament de combustible i creï un consell de seguretat nuclear. Finalment, es proposa que el nou estat català s'integri en els organismes internacionals que promouen l'energia atòmica, com l'OIEA i l'AIE.
En conclusió: o la societat civil reclama mitjançant la nova llei de consultes pronunciar-se sobre el futur de l'energia nuclear, o ens encolomaran a dit un estat català nuclearitzat i sense ruptura energètica amb el franquisme.
