Opinió

Dia de difunts

El mort sembla fer nosa. I la cultura que s'hi relacionava, també. Donem l'esquena a les nostres tradicions tètriques, que no fa ni 100 anys tenien tant d'èxit com les que ara ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic

Diuen que una vegada una colla de ber­gants amb ganes de gresca van robar un baiard que es feia ser­vir com a llit per trans­por­tar morts. El més toca­cam­pa­nes de la colla es va esti­rar damunt la fusta cen­tral tot fent veure que havia tras­pas­sat; entre­tant, els altres qua­tre juga­ven a dur-lo a enter­rar car­re­gat a les espat­lles men­tre li can­ta­ven les absol­tes. Un cop es van can­sar de fer el xim­ple, van dei­xar el jaç mor­tu­ori a terra i quan van cri­dar el com­pany perquè s'alcés, aquest no es va moure. Pen­sant-se que seguia fent broma van insis­tir, el van incre­par i el van sac­se­jar, per ado­nar-se, final­ment, que el noi era ben mort de debò. Aquesta és una de les mol­tes ron­da­lles funeràries de caire popu­lar que el folk­lo­rista Joan Ama­des va reco­llir, sen­tida de la boca de cata­lans que no tenien les manies que tenim ara. I ben segur que d'històries sem­blants encara se n'expli­quen oca­si­o­nal­ment en algu­nes llars de casa nos­tra.

Avui que l'església com­me­mora el dia dels Fidels Difunts com una con­ti­nu­ació de la festa de Tots Sants, fóra bo de recor­dar que abans que els teòrics d'un seny català inven­tat des­truïssin tota la nos­tra tra­dició ances­tral, inclosa la rela­ci­o­nada amb el mis­teri i el món màgic, nosal­tres no ens aver­gonyíem de tenir les nos­tres històries de por per expli­car en aques­tes dates.

Edgar Allan Poe, con­re­a­dor del mis­teri i del maca­bre, és el pare de la lite­ra­tura nord-ame­ri­cana, i per això bona part d'aquesta cul­tura té aquests argu­ments ben vius i apre­ci­ats, fins al punt que ens arri­ben a doll en forma de pel·lícules, lli­bres, sèries de tele­visió o tra­di­ci­ons com el Halloween, que és la con­tracció d'“All Hollows' Eve”, és a dir, la vigília o nit de Tots Sants. A Cata­lu­nya, els escrip­tors nos­tres que han trac­tat aques­tes temàtiques han estat “mis­te­ri­o­sa­ment” sem­pre apar­tats dels plans d'estudi. Per con­tra, als EUA Poe és estu­diat i trac­tat com a font ins­pi­ra­dora des dels col·legis.

A casa nos­tra hem per­dut gai­rebé aques­tes tra­di­ci­ons. Tant en l'aspecte cul­tu­ral com en el viven­cial. Perquè, al cap­da­vall, quants de vosal­tres, ama­bles lec­tors, hau­reu anat al cemen­tiri ahir o avui? Fa man­dra? No ho cre­ieu neces­sari? No cal recor­dar els vos­tres fami­li­ars o amics que ja no hi són? Pot­ser em direu: “Els vull recor­dar a la meva manera.” I quina manera és aquesta? La que es porta als nos­tres temps: no expe­ri­men­tar la mort del nos­tre sem­blant per evi­tar pas­sar un mal tràngol? Anti­ga­ment, així que hi havia una defunció, arreu se sus­pe­nia qual­se­vol feina, per urgent que aquesta fos, i tot­hom, fami­li­ars i amics, es dis­po­sa­ven a aco­mi­a­dar el finat com calia i amb les hon­res necessàries. Tot el con­trari del que passa avui: com més aviat enter­rem el mort, millor. Par­lem-ne poc i enlles­tim ben ràpid, no fos cas que durant una estona o uns dies estiguéssim tris­tos. Estar trist pen­sant en la mort no és moda.

Tots els cos­tums antics: vet­llar el mort a casa, tapar els miralls, pen­jar cor­ti­nes negres als bal­cons, atu­rar els rellot­ges, fer cre­mar qua­tre ciris al vol­tant del llit, ficar una mica de sal sobre el cos del difunt per evi­tar que sigui apo­de­rat per un espe­rit malèfic i tants altres hàbits que aju­da­ven a assu­mir la mort de la per­sona esti­mada com un pri­mer procés de dol, han des­a­pa­re­gut o van des­a­pa­rei­xent a mesura que ens anem “moder­nit­zant”. El mort sem­bla fer nosa. I la cul­tura que s'hi rela­ci­o­nava, també. Que ho facin els nord-ame­ri­cans! En canvi, nosal­tres donem l'esquena a les nos­tres tra­di­ci­ons tètri­ques, que no fa ni encara 100 anys tenien tant d'èxit com les que ara ens arri­ben de l'altra banda de l'Atlàntic. Les acon­se­gui­rem recu­pe­rar o caldrà ento­nar el cant d'entrada de la missa del dia d'avui que fa “Requiem aeter­nam dona eis, Domine, et lux per­pe­tua luceat eis”?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia