La ficció
Fernando Corominas, que és de Súmate, que va néixer a Madrid i que ha estat trenta anys votant el PP, va dir fa uns dies que no va anar a la manifestació de l'any 2012 però que ara votarà per la independència de Catalunya. I hi va afegir una evidència: “No sóc pas cap personatge de ficció.” Entesos. Moltes gràcies per ser de carn i ossos perquè, de fet, quasi tots els que volem votar i votarem el 9-N ens agradaria que hi hagués més gent com ell.
Però això de la ficció fluctua segons qui parla, segons des d'on parla i segons com l'afecten les coses que passen. Per als que volem votar i votarem, Súmate és un èxit. Per a molts dels que no ho volen i que no votaran, és com a màxim una suma de ben poques xifres. Molts d'ells han parlat, en canvi, d'una majoria silenciosa. També a Catalunya, com a altres llocs de la galàxia i, per tant, també a Espanya, és fàcil parlar del 9-N amb qui saps que comparteix la teva manera de veure-ho. Amb els que tenen un altre punt de vista, però, hi ha hagut tot sovint el silenci. I a vegades, per saber què pensaven, hem substituït les converses pel que deien algunes enquestes, per les veritats qüestionables d'algunes intuïcions i per la tria interessada de notícies que ens agraden.
Però Súmate o aquella suposada majoria silenciosa són sobretot il·lusions? No ho sabem encara. Tot això ve a tomb perquè fa uns dies vaig parlar del 9-N amb un grup d'adolescents. Eren una vintena. En una classe de les comarques de Girona, ministre Wert. Ningú no va dir que no s'hagués de votar. Però alguns callaven. I n'hi havia també que no semblava que els interessés gaire. Després d'aclarir que votarien “a favor de Catalunya”, dues noies van explicar el que diuen els seus avis. Tots quatre, avis i àvies, van venir d'Andalusia fa més de 40 anys, cap no vol que Catalunya s'independitzi. Diuen que abans marxaran. Una d'aquelles parelles d'avis se n'anirà igualment, estan esperant jubilar-se. I una d'aquelles noies va explicar també que el seu pare diu que “els catalans” no havien fet res perquè al col·legi on anaven de petits els nois com ell, tots fills d'andalusos, estudiessin català. Això era en els anys setanta, quan el català era una assignatura que s'estudiava voluntàriament en altres col·legis.
Una col·lectivitat és això: no una ficció o una veritat, sinó una suma de sensibilitats i de veritats i de punts de vista que no encaixen com ho fan totes les peces d'un puzle. Hi ha hagut un temps per debatre. Ha arribat l'hora de decidir i votar. No perquè així totes les peces encaixin, però sí per saber de quanta gent parlem uns i altres.
