Estructures d'estat

Un dels fac­tors que pro­vo­quen més mal­fiança en relació amb la volun­tat inde­pen­den­tista del govern actual és la desídia amb la qual ha estat pro­mo­guda la cre­ació de les ano­me­na­des estruc­tu­res d'estat. En el curs de dos anys d'una legis­la­tura cen­trada en el procés d'eman­ci­pació naci­o­nal el balanç dels fac­tors reals de poder que han de per­me­tre la fun­dació i con­so­li­dació de l'estat català és molt magre. De fet, la prin­ci­pal estruc­tura d'estat que calia per­fi­lar en el dar­rer cicle, i a la qual el pre­si­dent Mas s'havia com­promès explícita­ment, era la d'una orga­nit­zació d'una con­sulta sobre la sobi­ra­nia amb totes les garan­ties democràtiques que es pogués dur a terme en qual­se­vol cir­cumstància (inclosa una situ­ació de deso­bediència a una reso­lució de les ins­ti­tu­ci­ons cen­trals espa­nyo­les que era l'esce­nari més pro­ba­ble, vet aquí la pro­clama de fer la con­sulta “sí o sí”).

Ha estat l'incom­pli­ment d'aquest com­promís el que ha esber­lat el pacte de gover­na­bi­li­tat entre CiU i ERC i que serà molt difícil de recom­pon­dre mal­grat la sus­pensió del procés par­ti­ci­pa­tiu i el gest final que s'acabi des­en­ca­de­nant el 9-N. Però és que si veri­ta­ble­ment la majo­ria de l'esta­ment polític té com a horitzó la inde­pendència cata­lana cal recu­pe­rar el temps per­dut de forma urgent i tei­xir els res­sorts de poder que garan­tei­xin l'èxit de la secessió. En aquest sen­tit, qual­se­vol ini­ci­a­tiva política de les for­ces que bus­quin legi­ti­mar una inde­pendència que, com ha que­dat demos­trat, sols es pot pro­duir de forma uni­la­te­ral i en rup­tura de l'ordre cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol vigent, ha de com­ple­men­tar la seva acció amb la cons­trucció imme­di­ata dels ele­ments que per­me­ten l'exer­cici de la sobi­ra­nia mate­rial. Un acord elec­to­ral o poste­lec­to­ral que orbiti al vol­tant de la decla­ració d'inde­pendència farà que aquesta reso­lució sigui paper mullat si en paral·lel no es tre­ba­lla en la cre­ació de les con­di­ci­ons que per­me­ten la irrupció de la nova enti­tat sobi­rana en el con­cert mun­dial, cosa que es mate­ri­a­litza en el reco­nei­xe­ment per part dels altres estats. En d'altres parau­les: entre els actors polítics cata­lans no sols s'han de bas­tir com­pro­mi­sos en relació amb les ini­ci­a­ti­ves par­la­mentàries sinó també en relació amb les obres con­cre­tes diri­gi­des a asse­gu­rar el con­trol del ter­ri­tori, l'ordre públic i el sos­te­ni­ment de l'admi­nis­tració i de les pres­ta­ci­ons del nou estat en els moments imme­di­a­ta­ment poste­ri­ors al tren­ca­ment amb Espa­nya. Allò que cal tenir molt pre­sent des del lide­ratge polític de la pro­pera fase del procés és, doncs, que aquests res­sorts de sobi­ra­nia mate­rial ja s'hau­ran de cons­truir des de la deso­bediència i fora del sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol. Així, la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència no es pot con­ce­bre com el pri­mer moment de rup­tura sinó com la cul­mi­nació d'una seqüència d'actu­a­ci­ons contràries a la supre­ma­cia cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyola. O és que algú pot ima­gi­nar que la con­so­li­dació d'un ope­ra­tiu per tenir el con­trol del ter­ri­tori un cop pro­cla­mada la inde­pendència o l'obtenció, almenys d'una part, dels ren­di­ments tri­bu­ta­ris gene­rats a Cata­lu­nya que en aquests moments són ges­ti­o­nats direc­ta­ment per l'agència espa­nyola s'embas­ta­ran amb el vis­ti­plau de les auto­ri­tats espa­nyo­les?

La con­fluència de les diver­ses for­ces polítiques al vol­tant de l'objec­tiu inde­pen­den­tista ha d'anar de bra­cet amb un acord, ni que sigui enco­bert, sobre aques­tes deso­bediències ante­ri­ors al moment de l'escissió. Seria un error, per exem­ple, con­di­ci­o­nar una llista única només a una actu­ació par­la­mentària que no repre­senti la cul­mi­nació del procés sinó un acte pre­li­mi­nar diri­git a obrir una nova nego­ci­ació amb l'Estat espa­nyol. La decla­ració d'inde­pendència no ho pot ser per nego­ciar les estruc­tu­res d'estat sinó que són les estruc­tu­res d'estat les que pos­si­bi­li­ten la secessió per aca­bar, si s'escau, de nego­ciar els ter­mes del nou marc polític des de l'única posició d'igual­tat pos­si­ble: aque­lla en la qual l'Estat espa­nyol nego­cia amb una república cata­lana sobi­rana reco­ne­guda pels altres estats com a sub­jecte de dret inter­na­ci­o­nal.