El timbal
El nou dia D
A Catalunya, diuen els entesos, hi ha una abstenció estructural del 25%, gent que no vota mai. Per tant, que algú faci números apel·lant als 7 milions de catalans o als 6 milions del cens fa petar de riure. A Catalunya, no només els entesos sinó tothom sap que els 2,3 milions que van sortir a votar el 9-N són un subjecte polític més que rellevant. I no perquè siguin quasi tants com els que van aprovar l'Estatut el 2006 o més dels que van elegir els eurodiputats fa uns mesos. Sinó perquè saben –tots els que volen saber-ho, és clar– que la prohibició de l'Estat espanyol, l'estratègia de la por, el fet de no ser una votació decisòria i les dificultats objectives per votar (meitat de col·legis, desplaçaments, etc.) van llimar substancialment la participació. I, tot i així, 2,3 milions de catalans van desobeir. A partir d'aquí, mirar endavant és mirar-nos a nosaltres mateixos, perquè sabem que Espanya no té cap sortida ni bona, ni digna per a Catalunya. Ni la volen buscar, perquè prefereixen comptar vots per parlar de fracàs, comptar abstencions per cantar victòria, posar en dubte l'honestedat de la votació i enviar el fiscal de l'estat a posar querelles. Ni tampoc els 300 anys exercint el dret de conquesta, considerant Catalunya una propietat i practicant el centralisme d'estat els permetrien trobar-la. Per tant, només ens queda treballar per la votació que ens falta. El nou dia D. Aquell en què exercirem la sobirania. Aquell en què els 2,3 milions deixaran de ser menyspreats per Rajoy i els seus corifeus; aquell en què els altres també hi aniran; el dia en què els partits que vulguin comprometre's amb el futur d'aquest país s'hauran de presentar amb un màxim comú denominador. Un programa que inclogui la independència, la construcció de les estructures necessàries i el procés constituent d'un nou estat compromès amb la llibertat i la democràcia i combatiu amb la corrupció i la pobresa.