Micos d'imitació

A Visión desde el fondo del mar, l'escrip­tor i filòsof Rafael Argu­llol explica una broma que feien, de petits, ell i un seu amic: es posa­ven tots dos al mig del car­rer mirant el cel cap a un punt qual­se­vol on no hi havia res, i s'hi esta­ven fins a acon­se­guir que un grup nombrós de per­so­nes mirés enlaire cap al mateix lloc, fins que asse­nya­la­ven cap a dalt. Alguns, explica l'Argu­llol, ana­ven més enllà i feien la des­cripció d'objec­tes vola­dors que en rea­li­tat no exis­tien. Crec que, molt pro­ba­ble­ment, jo hau­ria estat també un dels que s'hau­ria parat a badar. Mirar d'aquesta manera cap al cel pot­ser no, però tots, més d'un cop i més de dos, ens hem posat a fer alguna cosa sim­ple­ment perquè la veiem fer a un altre. En rea­li­tat ho fem cons­tant­ment. Per exem­ple, ens atu­rem davant d'un apa­ra­dor que sem­pre havíem igno­rat només perquè hi ha gent engan­xada als vidres mirant el seu inte­rior, o ens vénen ganes de gra­tar-nos o de bada­llar si la per­sona amb qui estem par­lant ho acaba de fer. Sem­pre hem sabut que els micos imi­ten els ges­tos dels humans que tenen al davant. Recent­ment els científics han des­co­bert per què els humans, aquests micos una mica més evo­lu­ci­o­nats, actuem de la mateixa manera: unes “neu­ro­nes mirall” serien la causa de reac­ci­ons d'aquesta classe. En el meu cas, quan veig una per­sona con­cen­trada lle­gint un lli­bre em vénen ganes de lle­gir –si de mi depengués les bibli­o­te­ques serien en planta baixa i de parets de vidre–, o si una per­sona em som­riu imme­di­a­ta­ment sento ganes de fer-ho (i al mateix temps penso que pot­ser hau­ria de som­riure més). Si som així, arri­bem a la con­clusió que cadascú de nosal­tres influ­eix en la con­ducta dels altres, per bé o per mal. La nos­tra con­ducta és d'alguna manera deter­mi­nant i, per tant, d'una manera o altra deter­mi­nem allò que passa al nos­tre entorn. Així, doncs, tenim capa­ci­tat per can­viar les con­duc­tes i les acti­tuds que cri­ti­quem i que no ens agra­den. Sovint ens sen­tim impo­tents davant fets i com­por­ta­ments que detes­tem i rebut­gem (falta de res­pecte als altres, ego­isme, mate­ri­a­lisme...). Val la pena pen­sar que està a les nos­tres mans can­viar-ho. Ho està més del que ens pen­sem, i sense haver de fer pro­e­ses ni pro­ta­go­nit­zar fets heroics. Un sim­ple gest, una decisió, pot ser una micro­re­vo­lució. Els humans, aquests éssers tan pecu­li­ars, som capaços de fer coses mera­ve­llo­ses i hor­ri­bles. De nosal­tres depèn que en pas­sin més de les pri­me­res i que des­a­pa­re­guin les sego­nes. Som, en major o menor grau, micos d'imi­tació. Apro­fi­tem-ho.