Els camaleons

Si quan era molt més jove m'hagues­sin dit que em toca­ria viure un moment històric tan interes­sant com el de la Tran­sició, no m'ho hau­ria cre­gut. La mort del dic­ta­dor em va aga­far en plena joven­tut i quan el canvi es va veure més o menys con­so­li­dat, va venir el temps del des­encís, de la decepció de pen­sar que ja no es podia fer gaire més. L'evo­lució, quan el camí de la civi­lit­zació és tos­sut a més de fei­xuc, actiu quan no dorm i impla­ca­ble davant el pas del temps, imposa els seus can­vis sense que ningú, com la pri­ma­vera del poeta, sàpiga com han vin­gut i agafa uns i altres, tal com es diu vul­gar­ment, “amb els pixats al ven­tre”. La política torna a ser interes­sant i a for­mar part de la vida dels ciu­ta­dans d'una manera cada cop més intensa, tot i els perills que això com­porta. El pen­sa­ment únic surt més que mai a pren­dre l'aire en temps de crisi. Sovint, veient el que passa des del Ripollès, tinc la sen­sació que assis­tim a l'ensor­ra­ment d'un tem­ple. Pri­mer es des­pre­nen tros­sos de paret, després comen­cen a caure les gàrgo­les i final­ment van a terra el sant­crist gros i el cor d'arcàngels. Els fona­ments, però, no cauen mai i damunt els matei­xos s'hi ha de cons­truir un nou tem­ple. Els pro­fes­si­o­nals de la gestió pública això no ho aca­ben de pair i es man­te­nen amb dents i ungles en el posi­ci­o­na­ment que la gent només som agents pas­sius de la rea­li­tat que ells ges­ti­o­nen i dis­se­nyen per al futur. Les divergències d'objec­tius, de visió de futur i, sobre­tot, de resul­tats han deri­vat en una escletxa evi­dent entre l'admi­nis­trat i l'admi­nis­tra­dor que va adqui­rint la distància que hi pot haver entre l'ajut social i les for­tu­nes esta­fa­des que s'aire­gen tant dar­re­ra­ment. Es neguen a accep­tar que el pas del temps, els can­vis i les hor­mo­nes no tenen atu­ra­dor. El car­rer exi­geix amb clare­dat i ells van amunt i avall reco­llint les per­ti­nen­ces. No és gens fàcil assu­mir tants can­vis com els que vénen i vin­dran. Pot­ser no és perquè sí que tin­guem un paper relle­vant en la història de la huma­ni­tat com les gene­ra­ci­ons que van viure amb un peu en l'era pre­tec­nològica i l'altre en el futur. I no ens podem refiar d'estar vigi­lats per uns cama­le­ons que han esgo­tat la mela­nina de tant usar-la. Són cons­ci­ents que el canvi que s'apropa, com la tem­pesta que anun­ci­ava Dylan, no té atu­ra­dor, hi haurà con­seqüències i neces­si­tarà el seu temps per con­so­li­dar-se i créixer fins que cal­gui un altre tem­ple.