Rèquiem de sobretaula

La sala del menjador o restaurant del Motel Empordà de Figueres és i ha sigut un lloc on han començat i acabat moltes belles històries, punt de trobada d'amics, lloc de descoberta de personatges, escenari d'hores i hores de sobretaula, testimoni d'emocions, amors i manifestacions humanes múltiples. Tot i que sempre, s'ha de dir perquè és cert, entorn d'una magnífica taula i atesos per uns professionals que cuiden els clients com cuidarien els seus propis fills –i els qui ho coneixem sabem que no és cap exageració.

En aquesta sala de restaurant hi vaig conversar, en general breument, amb tot de personatges que venien a dinar o sopar, als qui demanàvem firmar el llibre d'or que hi ha a la casa. Excepcionalment, alguna conversa s'allargava més del compte i recordo, a més de Josep Pla, el pintor Modest Cuixart, Dom Cassià Just abat de Montserrat, Elena Ochoa, el cardenal Eugène Tisserant, Charles Aznavour... Però una de les sobretaules que més recordo, precisament ara fa quaranta anys. Era a primers de setembre de 1976, van venir a dinar Néstor Luján i Álvaro Cunqueiro. El senyor Mercader em permeté seure a taula al seu costat una estona, i Luján li regalà el llibre Viaje a Francia, publicat el 1968, el primer on escrivia sobre gastronomia.

De curiositat enciclopèdica, Luján va escriure sobre quasi tot: crítica d'art i literatura, cròniques de viatge, enterraments, boxa, tennis i curses de braus, ballet i música, editorials, cròniques polítiques i gastronòmiques. Tenia un savi aprofundiment de la història en fets i anècdotes cabdals, i també una experiència personal de les taules dels grans restaurants d'arreu del món. En aquella conversa vaig quedar aclofat (com diria el mestre Fabra), em feia creus de tot el que sabia i explicava Néstor Luján, acompanyat pel gran Cunqueiro, de qui fluïa una loquacitat saborosa com una fruita madura, en un gallec sensual i noble. Sortí el tema del Renaixement italià i Cunqueiro explicà que a l'humanista i pensador Pico della Mirandola li agradaven les truites de riu cuites en Chianti, que era un home avançat al seu temps, es rentava les dents amb aigua d'arrel d'altea, honorava els amics i les senyores, i visitava Marsilio Ficino, que treballava traduint Plató.

Avui he constatat que sobretaules
com aquella s'han acabat, tot observant set noies (set) en un restaurant d'Olot. De tant en tant feien una distreta queixalada a l'hamburguesa usant la mà
esquerra, la dreta ocupada a teclejar ràpidament, amb golafreria, un mòbil
cadascuna. I aquestes quatre noietes
no eren pas una excepció, ni de bon tros. Juro que no.