Desassossec quec

“Vostè sap que en relació amb la llei, tal com està redactada, no... del terrorisme, no. Però vostè és víctima de..., de..., sí, és clar, de..., de..., d'un excés, d'un abús... En fi, d'una..., una..., una actuació per part de funcionaris de l'Estat absolutament
execrable i condemnable.” Dubtant, desassossegat, quequejant, el candidat del PP Antonio Alonso no va resistir la mirada de la germana de Joxi Zabala, un dels dos joves segrestats, torturats, assassinats i enterrats en calç viva pels aparells parapolicials de l'Estat. Els cinc segons que tarda Alonso a abaixar la mirada davant Pili Zabala expliquen en gran part com i a costa de què es va arrapar al poder el règim del 78.

La clau del discurs d'Alonso és el qui: “... una actuació per part de funcionaris de l'Estat”. És a dir, que quan un crim és pagat amb diners públics, perd la condició de terrorista i passa a ser “una actuació”. Es tracta d'un criteri profundament arrelat en la cultura política de l'Estat espanyol i, de fet, és a la base de la legitimació de l'operació política que va permetre un pacte de continuïtat entre els antics aparells de la dictadura franquista i el nou règim del 78. Simplement, l'Estat a qui calia servir era el mateix, així com també eren els mateixos els seus beneficiaris.

Aquesta idea de la privatització de l'Estat –fins i tot de la propietat de les clavegueres– s'ha mantingut intacta després de quaranta anys d'usos més o menys democràtics. Als anys vuitanta el control es feia amb les pistoles del GAL, i a hores d'ara l'Estat utilitza els recursos del Tribunal Constitucional i les conspiracions del ministre de l'Interior amb els fiscals. Les elits madrilenyes mai no s'han considerat subjectes ni limitades per les normes de la democràcia, tant se val si parlem de l'Euskadi de 1983 com de la Catalunya del 2016. Ells sempre hi són.