Justificar la corrupció

Quan feia de mestre, un dia vaig cridar a la meva presència el pare d'un alumne desastrós. Em pensava que ens posaríem d'acord, perquè l'actitud del noi a classe havia de tenir la seva prolongació i correspondència a casa, i em vaig trobar que una mica més i prenc mal perquè aquell pare se'm va arribar a posar violent exposant-me el comportament virtuós i angèlic del seu fill. La culpa era meva, que no ho sabia veure. Una culpa compartida, perquè la falta de visió afectava tot el claustre professoral. Com que no va ser un cas únic, vaig aprendre en aquella escola que els Reis no són els pares, sinó els fills.

Jo no crec gaire en les enquestes, però el problema és que es confirmen. N'acabo de llegir una que afirma que als militants i votants del PP no els afecten ni poc ni gaire els casos estentoris de corrupció del seu partit sinó que encara els estimulen per seguir-lo votant. En les dues anteriors eleccions s'ha demostrat. El PP ha perdut vots, però guanya. I sembla que seguirà guanyant, per eleccions que es vagin convocant i corrupcions que vagin reverdint. Som els altres, els que tenim un problema de visió. I és cert: quan l'afectat és el “nostre” partit també li excusem els pecats que els altres troben mortals de necessitat. Tothom defensa els seus colors, familiars, polítics o futbolístics. Aquests senyors que cada matí es troben al bar Iluro per parlar del Barça poden, en la intimitat del seu cenacle, projectar penjaments sobre el seu equip si aquella setmana ha perdut o troben que l'entrenador hauria d'haver optat per l'alineació correcta. Un altra cosa seria que s'interposés en la conversa un aficionat indiferent o de l'equip contrari. Per molt que coincidís en els seus judicis, l'intrús seria esbroncat i foragitat. Jo estic segur que aquell pare sabia que el seu fill no faria mai res de profit. El problema és que l'exposició era feta per un extern de la família.

La narrativa escrita o visual ens enganya. Ens vol fer creure que la gent dialoga i que l'acció avança a còpia de fer parlar i raonar els contraris. Macbeth queda mig compungit després del seu primer crim perquè algú li fa veure l'horror i l'error. En la vida real Macbeth no necessita la seva dona per encabritar-se i seguir matant, perquè s'encabrita tot sol, i més, si li censuren l'actitud. Abans, a les pel·lícules, una bufetada ben donada servia per calmar l'atac d'histèria d'algú. El receptor es calmava. somicava una mica i acabava disculpant-se per l'espectacle. Ara s'hi torna, la bufetada en porta una altra, i comença una baralla que acaba amb vint morts.

¿Que un partit polític no reconegui ni corregeix els errors, és a causa, com es diu ara, d'una “baixa qualitat democràtica” o d'una baixa qualitat humana, general i en tots els àmbits?