Les que netegen

Va trobar feina i estava contenta. Amb contracte i tot. Es va aixecar a les set del matí, va agafar el bus i va començar la jornada laboral en un hotel que en les pàgines d'Internet on els clients anoten comentaris es defineix com a agradable i molt net. Un hotel d'una cadena catalana situat a deu minuts del centre de Girona i de l'aeroport, que es nodreix dels esforços de promoció pública, construcció d'infraestructures i organització d'esdeveniments nostrats però que ha traslladat la seu a Madrid per allò del patriotisme fiscal i que desenvolupa un concepte anomenat Quality low cost hotels. Mentalitat emprenedora, esperit innovador i formació en una escola de negocis de les que afuen els instints depredadors. Pocs empleats, reducció de despeses i externalització dels serveis de manteniment i neteja. Un model d'èxit que els ha permès augmentar la facturació un 45 % durant el 2015 i preveure que en tres anys duplicaran els vuit hotels que ara tenen escampats per la península. Un projecte jove, innovador, amb un fort compromís social, per definir-ho utilitzant les seves pròpies paraules, i un cínic model d'explotació salvatge, si he d'utilitzar les meves amb contenció. Després de treballar deu hores, de netejar a corre-cuita deu habitacions, va cobrar 20 euros. Facin números. L'empresa de neteges que la va contractar té la seu a Badajoz i també creix i ha obtingut reconeixements a l'emprenedoria i al compromís social. Aquí, ningú aguanta més de tres mesos, li van dir les companyes, però sempre troben desesperades que substitueixen les desesperades que ja no poden més. És il·legal, és clar, però una pràctica molt estesa gràcies a les reformes laborals, a les debilitats sindicals, al model econòmic que ara predomina i a la inhibició de la inspecció de treball. Ella no m'ho explicava amb fúria sinó amb resignació perquè ja coneix aquest món i sap el pa que s'hi dóna. Com ho han aconseguit? Com ho fan perquè no ens alcem tots plegats d'indignació? Com és que la premsa amb principis no inicia campanyes de pressió i l'administració no exigeix l'acompliment de la llei i els clients no impulsen boicots i el planeta no deixa de girar fins que el conseller delegat de la cadena i la família emprenedora de Badajoz caiguin en desgràcia empresarial? Les Kellys (les que netegen en castellà) en saben moltes, d'aquestes històries i d'aquesta vulnerabilitat, i per això s'han organitzat mínimament en un grup de Facebook i s'han anotat petits èxits. En aquest àmbit però, com en tants altres, les externes com la meva amiga ocupen els últims graons d'aquest descens a l'infern en què s'ha convertit el mercat laboral.