Opinió

La crònica

El parc

Ara deu fer una dècada que ens trobàvem a l'entorn de la taula d'un consell d'administració, entre d'altres, l'amic Joaquim Coello, ben conegut dels lectors pels seus escrits sempre afinats, i per una llarga trajectòria que va des de voltar el món navegant a ser el president del Port de Barcelona, i també president del consell social de la Universitat de Barcelona. Va sorgir el tema de la construcció del Parc Científic i Tecnològic a Girona, a la riba de l'Onyar, a tocar de la Creueta. En aquell temps Jaume Casademont –de grata memòria– com a president del consell social de la UdG, i Josep Maria Nadal com a rector, volien aixecar unes instal·lacions modèliques per fer recerca i donar cabuda a empreses tecnològiques. Però la qüestió difícil era el finançament. Els edificis havien de costar més de quaranta milions d'euros.

D'on havien de sortir les misses? Coello va dir: “Francament, no ho puc entendre. Volen construir un parc que pot costar quaranta milions d'euros... totalment amb crèdits.” La frase va quedar en l'aire. Era una època esplèndida, quan el diner fluïa a mans plenes i semblava que no s'havia d'acabar mai. Però construir unes instal·lacions tan complexes sense uns fons propis, o subvencions a fons perdut, era força arriscat. Un parc tecnològic pot aspirar, amb molta sort, a mantenir-se amb els seus ingressos, a pagar les despeses diàries amb el producte dels serveis que pugui prestar. Però d'aquí a pensar que podrà retornar els diners que li han concedit entitats públiques i privades és molt improbable.

Segurament els promotors esperaven que en un moment o l'altre se'ls condonarien els deutes, o bé que rebrien subvencions suficients per tornar el gros de la inversió. En tot cas, tenien al davant uns anys de carència, i era evident que el problema s'allargaria molt temps. La patata calenta ha anat passant de mà en mà, fins que no ha estat possible retardar més el pagament. Un concurs de creditors, i la vergonya d'haver d'anar a picar a portes perquè les institucions ajudin a sortir del cul-de-sac. Esperem que se'n sortiran i que Girona no haurà de veure com se subhasten aquells edificis i van a parar a mans estranyes.

També ens cal dir, però, que la ciutadania no hem entès gaire bé les funcions del parc, ni amb prou claredat. Què s'hi fa, allà dins? Quantes empreses –reals, no fictícies– hi estan instal·lades? És necessari aquell gran complex construït per l'Institut Català de Recerca de l'Aigua? És convenient tanta tecnologia per controlar la bondat dels rius? És necessària una nòmina tan extraordinària d'empleats? Tots tenen feina en tot emps? S'avaluen els resultats? No caldrà fer neteja una vegada solucionat l'actual conflicte?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.