El canvi de tots els canvis

Potser la frase més cèlebre del flamant premi Nobel d'enguany, i que ha fet una singladura més sarcàstica contra el sentit original, és aquella que “els temps estan canviant”. I tant que estan canviant, però en la direcció contrària a la preconitzada per Mr. Zimmerman, a qui ja John Lennon incloïa en la lletania de coses i persones en què no creia, i que acabava en els Beatles mateixos.

Aprofito per aclarir un tòpic que les generacions posteriors han posat en circulació per agradar-s'hi, o qui sap per què. Al voltant del maig del 68, i a remolc de la contracultura dels seixantes i els setantes, els joves –i alguns de no tan joves– no eren una massa informe, emporrada i alienada d'ingenus. Per descomptat, d'idiotes n'hi ha en totes les èpoques, però els qui deliraven per un món lliure i millor, amb túniques amb coloraines i flors als cabells llargs, eren força vistosos, però una minoria. El que aquest cronista recorda no era el ramat de bens il·lusos que les jovenalles vinents s'imaginen, sinó grans discussions sobre les formes i, sobretot, els fons de la qüestió, dominades per escepticismes més o menys virulents, i on les credulitats irreflexives eren ràpidament esclafades. Nosaltres també ens en fotíem dels qui vint anys enrere anaven a missa diumenge al matí amb la clenxa acabada d'engominar. M'agradarà veure d'aquí vint anys –amb permís de la Parca, i si encara hi ha món– com se'n fotrà el jovent d'aleshores dels actuals vintanyers que es passen el dia fent anar els dits grossos de la mà sobre un telèfon.

quins són els grans canvis apreciats per la ciutadania en general, els que han canviat de debò la vida de les persones i, el que és tan o més important encara, la seva manera d'apreciar i de jutjar aquesta vida? No és el meu propòsit entrar en filosofies profundes, atès a més que n'hi ha –no sé fins a quin punt sortosament– per a tots els gustos. La llibertat, els drets i les garanties civils són el mateix que fa trenta anys? És incontrovertible que no, però potser encara ha canviat més la idea de les majories sobre aquests conceptes, dels quals cada cop sona més estrany dir-ne valors.

De la democràcia, sense anar més lluny, aquest cronista en seria un pèssim defensor tal com està plantejada en els països occidentals, amb un pes esclafador d'elements i aspectes mediàtics i econòmics que en desvirtuen els principis d'una forma massa dificultosament reversible, per no dir irreversible.

En els temps de furor mediàtic, la democràcia ha deixat de ser el menys dolent dels sistemes polítics, segons definició de Churchill. De fet, en essència no seria impropi dir que ha desaparegut. Ara és més modelatge i màrqueting que participació ciutadana. Fins i tot aquesta expressió ha deixat de tenir sentit. En un món on ja fa anys que abans que el millor polític guanya el més guapo, el qui té millors contactes i més diners cal enyorar antigues formes de militància, antics principis generadors d'edificants virtuts col·lectives?

No estaria de més recordar que les dues democràcies universalment modèliques, la grega en el món antic i la nord-americana en el món modern, es van edificar amb esclaus. Els grecs tenien encara un valor que ha estat més tard anorreat pel cristianisme: la humanitat no es divideix entre virtuosos que seran premiats i malvats que seran castigats, la guerra dels principis ètics no és entre individus –i molt menys entre ètnies–, sinó dins d'un mateix. En Homer i en els grans tràgics –Èsquil, Sòfocles, Eurípides– no hi ha bons i dolents, perquè el bé i el mal són dins de cadascú, i és dins de cadascú on es dirimeix el conflicte.

Tal finor de conceptes amb prou feines arriba a Shakespeare –on sovint són tots dolents, i molt–, i en la modernitat és una excepció d'heterodoxos que no surten a la foto. Quants segles hem retrocedit en aquest aspecte en l'actualitat? No cal anar als Berlusconis, Orbans, Le Pens i, finalment al cim, Trumps per apreciar-ho, perquè aquests ja en són la caricatura, l'epígon que anuncia i prepara el desastre final. El conjunt de la política –i de l'economia– mundial reposa sobre el principi que jo sóc el bo i qui no pensa com jo és el dolent.

No em queda espai per parlar del que ens espera, o potser en sobra i tot, i en aquest cas val més no dir-ho. Per acabar, dues perles de George Bernard Shaw: “La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem.” “La democràcia substitueix el nomenament fet per una minoria corrompuda per l'elecció a càrrec d'una majoria incompetent.”