Tribuna
L'estrabisme americà
No puc menys que sorprendre'm per la darrera òptica política dels nord-americans. Avancen de paradoxa en paradoxa, com aquell vailet que es capfica a posar els peus dins tots els bassals del camí en comptes d'esquivar-los, com fèiem de petits a la postguerra de Forcall: travessàvem els tres rius per les pedres alineades (les passeres) per no mullar-nos els peus. Als EUA, frenèticament entregats a la postveritat, estan obsessionats en el remull de les seves extremitats. Això de Trump no té altra lectura que el proteccionisme –obsessió de l'empresariat català al segle XIX–. “Tant ell [Trump] com Marine Le Pen –escriu el professor Gaspar Ariño en el seu llibre Populismo y democracia– triomfen en les eleccions perquè han sabut oferir a les classes mitjanes protecció en ses necessitats, als seus llocs de treball en perill a causa de la immigració o la deslocalització...” (pàg. 28).
És curiós que el fenomen es llegeixi en clau conservadora justament en el país que ha imposat la globalització al món. És curiós que la seva òptica es modifiqui substancialment quan enfoquen cap a dins o cap a fora, de manera que s'ofereixen polítiques públiques conservadores per als de casa i més control de la despesa pública per als de fora. D'aquí a “Immigrants, no” hi ha un sol pas que determinats sectors estarien disposats a fer. Les consignes grandiloqüents, el rearmament del patriotisme americà (“Fem gran Amèrica un altre cop” o “Amèrica per als americans”), la boira xenofòbica, l'egocentrisme que podria conduir a la liquidació del Nafta, autèntic agafador per a l'economia mexicana, etcètera, són dades que inviten a reflexionar àmpliament. No m'atreveixo a sostenir que això sigui un fenomen de populisme a l'americana, però deixa poc dubte el seu caire defensiu, hiperprotector i de tancament de portes a influències alienes. Per si faltava quelcom, n'hi ha prou veient els sorprenents i reaccionaris nomenaments (com ara el fiscal d'Oklahoma per preservar el medi ambient, just qui més l'ha combatut) o la variada sort de tants generals pel gabinet presidencial. No s'adquireixen les armes per jugar amb elles, ni es crida els militars per administrar obertures polítiques o gestionar polítiques públiques generosament pròdigues. Ha mort el “somni americà” que tan vanament predicà el molt discutible Obama?
A Europa el desordre està al mateix nivell que el desconcert. Saben els europeus el que volen? Entreveuen un horitzó esclaridor o són víctimes d'una maldestra visió de les boires que sobrevolen un continent polític més desendreçat que mai? L'apel·lació a la por genera sempre polítiques reactives, a la defensiva. Si l'actual desordre intern enfosqueix la perspectiva social, quina oferta política se li proposa a una ciutadania confusa, desorientada i poruga davant el repte frontal a l'estat del benestar, la genuïna raó de ser de l'actual mode de viure dels europeus? L'escenari d'avui no és el de la crisi, és el de les conseqüències, com ho fóra en el decenni dels trenta del segle XX, quan la confusió generà ideologies, nacionalismes radicals i germen dels cabdills/dictadors reordenadors d'unes societats ferides per diferents causes i desmanegades. Van haver-n'hi a Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Espanya: els dictadors del “nou ordre”, herència que es saldà amb sang i guerres. La commoció Donald Trump és un llampec en eixa direcció?
Existeix un urgent reordenament social? No sembla dubtós; tampoc el fet de la ruptura generacional que s'ha produït a Itàlia amb Matteo Renzi i el seu referèndum fracassat (votaren que sí els ciutadans de més de 55 anys i que no la quasi totalitat de la joventut); que es deixa entreveure a Espanya al voltant del vot dels menors de 40 anys, propiciant solucions d'esquerra i populismes del color de Podemos; o al Brexit, on els joves britànics van optar pel no a la retirada de la UE, mentre que els grans, amb engany o sense, es decantaren per la secessió d'Europa. Ja és ben curiós que les dites trencadisses generacionals no coincideixin en les seves òptiques: són populismes d'esquerra a Espanya, la Gran Bretanya, Itàlia, Grècia, però estan prop de la dreta a Àustria, Hongria, Polònia, Holanda, Alemanya... Als països escandinaus els governs ja han derivat cap al tancament de fronteres i el conservadorisme. Quina serà la causa d'aquestes derives en ambdós sentits serà el gran nexe d'una qüestió política que cal considerar com més aviat millor, si no és que volem contemplar el fenomen del reordenament europeu segons quins siguin els resultats electorals –veritablement decisius– el 2017. Una França amb Le Pen significaria, probablement, el funeral de la UE. Destrossaran els néts l'Europa que construïren els seus avis i pares? Una dramàtica hipòtesi que cal remeiar al més aviat possible.