Forcadell

Per aquesta mateixa nit hi ha previstes tot de concentracions arreu del país per donar suport a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. I demà, divendres, la seua declaració davant el tribunal anirà acompanyada, no en tinc cap dubte, d'una important manifestació de suport ciutadà i institucional.

Com que van passant els mesos i van passant les coses sembla que ens anem acostumant a tot. Però la gravetat dels fets que viurem divendres mereix d'una reflexió pausada. Divendres veurem la presidenta del Parlament de Catalunya declarar davant un tribunal sota l'acusació d'haver permès un debat. El simple enunciat de la cosa ja hauria de provocar un rebuig instantani. Què fa un Parlament sinó debatre? I què pretenen: que la presidenta del Parlament exercisca la censura?

No és només això, però. La presidenta del Parlament de Catalunya és la segona autoritat del país. La Generalitat, a voltes resulta ociós haver-ho d'explicar, no és només el govern, el Consell Executiu, sinó també el Parlament. I en aquest sentit l'atac, perquè això que estem vivint és un atac polític, és a la institució sencera i, en tant que aquesta representa el país, al propi país.

Alguns voldrien un país on es pogués limitar el nombre de coses de les quals es pot parlar, on hi haguessen aspiracions que simplement quedaren fora del marc de les discussions. Però lamente dir-los que han fet tard. La societat catalana va decidir ja fa uns anys que les imposicions d'un marc o un altre no anaven a coartar el debat sobre quin futur col·lectiu volem, sobre quina és la societat on volem viure. I qualsevol intent d'aconseguir a la força allò que el consens social no accepte simplement està condemnat al fracàs. En el mentrestant és cert que pot provocar maldecaps com el que tindrà la presidenta Forcadell divendres. Però res més.