Reconsolidar la democràcia

Paral·lelament a les eleccions als Estats Units, The New York Times avançava la publicació d'un article científic, el proper gener, a The Journal of Democracy, dels professors Yascha Mounk (Harvard) i Robert Stefan Foa (University of Melbourne) que alerta de la baixa condició que els ciutadans d'avui tenen envers la democràcia. El que aquests autors defineixen com a “democràtic deconsolidation” fa referència a una reducció progressiva de la confiança que els ciutadans tenen cap a aquest sistema polític, a la vegada que posa de manifest que hi ha una reducció continuada, generació darrere generació, d'aquells que consideren “essencial” viure en estats democràtics.

Especialment preocupant és entre els nascuts en el tombant de segle: per exemple, només un 30% dels australians enquestats per aquesta recerca creuen imprescindible viure en democràcia. A Europa i als Estats Units les xifres no deixen de preocupar, també. Mentre que gairebé el 75% dels europeus i el 55% dels nord-americans nascuts a la dècada dels trenta consideren “essencial” la democràcia, entre els nascuts a partir dels vuitanta els percentatges són del 45% i 31%, respectivament. Així doncs, la investigació dels professors Mounk i Foa posa xifres a la desafecció política que assola Occident. Certament, suggereix un aspecte clau per entendre el comportament dels votants i l'ascens estratosfèric dels populismes i l'extrema dreta, tant als Estats Units com a Europa: el ciutadà comença a concebre que viure en democràcia no és tan rellevant com abans. Afegim una dada encara més preocupant: segons aquesta recerca, només el 19% dels millenials nord-americans considera il·legítim que l'exèrcit faci un cop d'estat si el govern no està fent bé la seva feina!

Cada país té la seva pròpia idiosincràsia. I, la victòria de Donald Trump o les rebolcades de David Cameron i Matteo Renzi, en els seus respectius referèndums, no es poden llegir exclusivament a través de dinàmiques transnacionals. Però sí que és cert que hi ha quelcom que assola les societats occidentals, i sembla que l'actual classe política no té ganes de reconèixer-ho: el rebuig a una democràcia representativa que ha consolidat privilegis a uns quants, però no ha donat resposta a les necessitats reals de la població (sobretot, des del 2008). Avui, aquells que desconsoliden la democràcia –usant la terminologia d'aquests investigadors anglosaxons– són generacions que tenen clar que el seu futur és, econòmicament, més magre que el dels seus progenitors. Però, a la vegada, són generacions que conviuen amb un capitalisme voraç que enriqueix desmesuradament futbolistes, estrelles del rock i magnats de la indústria; molts d'ells amb vincles a societats pantalla que els permeten evadir impostos, els mateixos que necessitem per consolidar l'estat del benestar.

Entre el 2007 i el 2012 la diferència entre el 10% de persones més riques i el 10% de les que són més pobres dels països de l'OCDE es va eixamplar més que mai, a causa de la crisi; el 40% de la població resident en països de l'OCDE només acumulava el 3% de la riquesa. L'1% més ric n'aglutinava el 18%. Amb xifres com aquestes sobre la taula ens podem plantejar com el malestar pot recórrer transversalment països que, històricament, havien dit que garantien els drets socials dels seus ciutadans. Més, sobretot, si tenim en compte que la por al desconegut –indestriable de la condició humana, si se sent amenaçada– acaba fent sorgir de nou arguments que donen ales als partits xenòfobs.

Occident ha d'afrontar una reconsolidació democràtica. La democràcia representativa ha d'evolucionar cap a una democràcia més participativa. Però una evolució com aquesta necessita un sistema educatiu prou musculat per esdevenir una escola de demòcrates. Els canvis que necessita el nostre sistema polític no se sustenten en la cosmètica d'unes primàries o pronunciant la paraula referèndum a cada míting: donar veu a la ciutadania ha d'anar acompanyat d'un programa ferm d'educació multicultural i per a la democràcia. La institució educativa no pot quedar-se al marge, ja que només fomentant la reflexió crítica dels infants des que comencen a prendre consciència de ser ciutadans es pot enfortir el nostre sistema polític. Des de petits, hem de ser capaços d'entendre que la por al desconegut és una autoprotecció per no sortir de la zona de confort, que els partits no són castells inexpugnables sinó organitzacions permeables per donar sortida a les preocupacions socials i, sobretot, comprendre que determinats déus (terrenals) poden esdevenir lladres de categoria, tant o més malabaristes que amb una pilota als peus.