Massa ginys

No és pas allò que pre­di­cava el gran mon­si­eur Rous­seau, que com­ba­tia els aspec­tes bàsics de la civi­lit­zació perquè el seu ideal era tor­nar a la vida pri­mi­tiva dels pas­to­rets i pas­to­re­tes que toquen el fla­biol i viuen de llet crua i d'arrels. Mon­si­eur Rous­seau prac­ti­cava una forma de cinisme secret, perquè men­tre dema­nava des­truir tot allò que tenia flaire de progrés, avanç o cul­tura, bevia sense mesura acom­pa­nyat, tal com ell deia, “de les meves peres i els meus for­mat­ges, uns gots de vi de Mont­fer­rato espès que quasi podria mas­te­gar-se, i que em feia el més feliç de tots els gola­fres”.

Però sí que un ser­vi­dor està con­vençut que tant de progrés tec­nològic, tants auto­ma­tis­mes i tanta eco­cinèsia, van en detri­ment del nos­tre cer­vell, con­tra la lliure volun­tat i con­tra la memòria. De moment ja m'he fet treure del cotxe aquell sonor avís empre­nya­dor que et va bur­xant el cuc de l'ore­lla men­tre no et posis el cin­turó de segu­re­tat; ja sé que m'he de posar el cin­turó, però ho faré de pròpia ini­ci­a­tiva. El pip-pip de la nevera si et dei­xes la porta oberta, l'encesa automàtica dels llums del cotxe als túnels, el cor­rec­tor de tex­tos a l'ordi­na­dor... No estic per ginys que em con­vi­den a no pen­sar, a dir-me a mi mateix que no cal que em pre­o­cupi de res perquè la tècnica, amb els seus sen­sors, alar­mes, detec­tors, etc., ja es va ocu­pant de tot, tal­ment com solu­ci­ons que arri­ben abans del pro­blema. Sovint, a uns certs nivells de menu­desa, penso si no hi ha en la nos­tra soci­e­tat uns senyals clínics que con­sis­ti­rien a resol­dre difi­cul­tats que no s'han plan­te­jat, a res­pon­dre pre­gun­tes que ningú no ha fet i a satis­fer desit­jos no expres­sats. Una invasió en tota regla, vaja, una forma d'escla­vatge amb apa­rença ama­ble, impo­sada en nom d'un progrés que cada dia ens fa més pobres per excés d'imat­ges, d'impres­si­ons, de faci­li­tats i de como­di­tats.

I també, és clar, estic con­tra una certa mena de ciència que de vega­des m'ataca el lliure albir, el pen­sa­ment íntim. Com a exem­ple només: ara no ens hem de pre­o­cu­par pel temps, perquè els meteoròlegs ja pre­ve­uen i cavil·len per nosal­tres. Ara plou perquè ho diuen a la tele. Surto al car­rer i parlo de la pluja amb un via­nant. “Mira com plou” – que jo li dic. “Sí, ja ho van dir a la tele” – em res­pon. Ja em per­do­na­ran els homes i dones del temps: quan s'equi­vo­quen osten­si­ble­ment (més d'una vegada ha pas­sat) m'ale­gro que la ciència no sigui tan exacta o segura com ens vol­drien fer creure. I par­lant de l'assumpte ara que hi som, la ciència mèdica ha avançat tant que ja no hi ha ningú que esti­gui sa del tot. Mira què hi hem gua­nyat.