Puigdemont ha complert

Fa un any Artur Mas va decidir tal dia com avui que faria el pas al costat que li reclamava el seu sentit de la responsabilitat o, per dir-ho d'una altra manera, que s'autoenviaria a la paperera de la història en expressió cupaire. Demà, per tant, farà un any que Carles Puigdemont va ser cridat d'urgència al Palau de la Generalitat i que va haver de decidir en un temps que no va passar gaire del quart d'hora, que acceptaria ser el 130è president de la Generalitat. Dimarts farà doncs un any que, en temps de descompte, Puigdemont va ser investit president i la gent que no el coneixia el va començar a descobrir. No pas en aquell discurs farragós en què presentava el seu govern, que de fet no era el seu govern sinó el que havien pactat Mas i Junqueras. El van descobrir en les respostes a les intervencions de l'oposició, i especialment les que va dedicar a Ciutadans i el PP. Allà la gent va descobrir el president Puigdemont i va poder començar a entendre, cosa que alguns encara no han fet, que era diferent de tot el que havien conegut fins llavors. Puigdemont va dir que sabia què anava a fer i que renunciava a l'alcaldia de Girona per poder fer-ho. Demanava divuit (o vint) mesos però va deixar clar que s'hi posava per portar el país a un referèndum, per portar-lo a les portes de la independència i que fossin els catalans els que decidissin si volien o no volien ser-ne. Partidismes al marge, Puigdemont ha complert. Ha fet el que va dir que faria, governar per assolir unes estructures d'estat que permetessin donar-se al país les lleis necessàries per arribar al moment definitiu. Va dir que ho faria i ho està fent, tot i el Tribunal Constitucional, la justícia espanyola i les amenaces constants que rep. L'oposició el blasma, però ell segueix a la seva, fidel al programa de Junts pel Sí i buscant assolir les seves promeses. Governa sense que ningú li marqui al camí, al marge dels partits i –seria una llàstima– fent honor a la promesa de marxar immediatament després.