Som un banc o una guardiola?

Si m'ho haguessin dit anys enrere, que jo m'atreviria a fer públicament aquesta pregunta, no ho hauria cregut. El meu respecte per la institució bancària sabadellenca ha estat sempre total. Abans de seguir amb l'assumpte que m'ha impulsat a posar-ho sobre paper, he de dir quelcom. Jo crec i entenc que el Banc Sabadell fa temps que deixà de ser una institució bancària comarcal de Sabadell, al Vallès, i ara és un banc seriós, valent, amb fums d'internacional que –sens dubte reconegut en molts països– ha fet parlar per la ràpida expansió, el capital assolit, les inversions encertades, la discreció mesurada i els directius eficients. De fet, ser accionista petit o gran d'un banc del volum del Sabadell, del bon nom que ha sabut conquerir, i fer-se digne del respecte que li pertoca a una entitat financera té un mèrit afegit. Els accionistes i titulars de comptes corrents d'aquest banc en parlaven sempre amb respecte i admiració. Els directius, catalans és clar, havien trobat fins ara les paraules encertades –i sinceres– per justificar els migrats pagaments anuals de dividends. Els resultats provisionals obtinguts molt avançat l'exercici del 2016 foren de 649,6 milions d'euros. Els dividends de l'any 2016, del 0,324 %, en dos pagaments, han causat sensació a la baixa. La prudència bancària, hi ha moltes maneres de practicar-la, bo i repartint un percentatge discret, d'acord amb els resultats obtinguts.

Els enterats diuen que no podia ser d'altra manera. En canvi, els menys enterats consideren que, amb els resultats obtinguts pel banc en conjunt, s'havien de retribuir millor els accionistes. “És que el banc ha invertit la majoria dels importants resultats obtinguts en la compra de petits bancs en els països americans en què ha començat a operar.” Molt bé! Però els petits accionistes ni ho saben ni volen saber-ho. A les juntes anuals d'accionistes, a vegades, un grupet d'aquests miniaccionistes acudeix a la junta amb la intenció de parlar “de tot el que convingui”... S'ha de dir que la presentació té molt de teatral, grandiloqüent i aparatosa, i als valents que volen espantar el consell, amb aquell decorat i oradors amb el cul pelat, se'ls fa un nus a la gola i l'únic que diuen és: “Aigua, aigua, per favor!” Ni tenint raó és fàcil d'intervenir en una assemblea on, de petits accionistes, no n'hi ha. És més còmode llegir el resum de la junta d'accionistes al diari.

El treball més delicat d'un banc és el finançament de projectes. En el Banc Sabadell, però, fa la impressió que la prudència és la segona parella dels membres del consell, dels directius amb capacitat de decisió, els quals actuen com matrimonis ben avinguts. Res a dir de l'actuació conjunta dels tres nivells d'actuació. Passa que els que esperen una millor retribució sols suquen el pa amb tomàquet i el masteguen viudo. D'usuaris del banc, n'hi ha de totes mides. I pensin a fer caixa com els botiguers.