Les boques

Ja és mala sort que l'únic polític que des del primer dia comença a complir les promeses electorals una rere l'altra com si no hi hagués demà sigui el desaprensiu de Donald Trump. El tancament de fronteres a musulmans, l'inici de la revocació de l'Obamacare, la renegociació del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord, la retirada del Tractat Transpacífic de Cooperació Econòmica, la retallada d'ajuts a les ONG proavortament, la reactivació de projectes controvertits de grans oleoductes, el mur amb Mèxic... Un desastre, i tot amb aquell to agre i amenaçador.

La previsible reacció del costat progre de la vida (tots el tenim, però tu més) és, és clar, d'indignació. No dic que no hi hagi motiu. N'hi ha molts i n'hi haurà molts més. Però també sembla que hem entrat en un concurs a veure qui s'escandalitza més. Ja sigui en un article d'opinió en qualsevol diari del món o a la manifestació amb més famosos per metre quadrat que es pugui organitzar. Però és tan inadmissible qualsevol mesura o qualsevol piulada de Trump com l'arenga de Madonna dient que té ganes de fer saltar pels aires la Casa Blanca (o la promesa de fel·lacions si guanyava Clinton).

Tot el que s'estalviarien aquests escandalitzats (ells i els que assistim a l'espectacle) si haguessin destinat la mateixa energia a combatre els ressorts del sistema que van posar pals a les rodes a Barack Obama quan va iniciar la presidència el 2009 per impedir que fes realment un món millor de veritat. Els bons sentiments no venen. Es va acceptar com un fet inevitable del sistema la laminació de les promeses d'Obama. Se li deia il·lús, i ara tenim el que tenim. El torn de Trump per governar no és només una gentilesa de la gent que l'ha votat, és també conseqüència de l'omissió dels que ara s'escandalitzen. També és conseqüència, doncs, del fet que Obama no pogués arribar ni la meitat de lluny dels seus anhels, que eren els de molts de nosaltres, si més no els meus també. Però és més fàcil (i per a alguns més còmode) indignar-se ara i encarnar i liderar una progressia que ha viscut bé amb Obama i que patirà menys que molts altres amb Trump. La feina que hi ha per fer al món i els focs d'encenalls que hem d'aguantar. I paro, o canvio de tema, que m'exalto i acabaré dient ximpleries com la Madonna.

He dit que Trump era l'únic polític que compleix les promeses electorals. No ben bé. Aquí en tenim un altre, el nostre president Puigdemont. No l'estic comparant amb Trump. Dic que compleix el programa, tot i que massa sovint els entrebancs venen dels propis més que dels contraris. La setmana de l'orgull català a Brussel·les ha estat també la del bocamoll jutge Vidal. Sort que la CUP hi ha posat seny. El món està girat.