Truquen els Bertrana

La figura de Bertrana s'acreix a mesura que el llegeixes, que et deixes endur per la seva prosa salvatge i el seu ritme mesurat, per la potència d'unes històries que van més enllà del retrat que fins ara n'hem tingut i que, empeltades de dolor i tremendisme, també se'ns presenten amb un humor sarcàstic i també finíssim. Com va dir Xavier Pla en l'acte de presentació del monumental recull que ha editat Edicions de la Ela Geminada, aquest volum “canviarà la percepció que tenim de Prudenci Bertrana”. Molts d'aquests relats memorables i, per descomptat, tot el que succeirà al llarg de l'any de la commemoració del seu 150è aniversari, sota la direcció d'Oriol Ponsatí-Murlà, que n'és el comissari i que, des del 2013, du a terme la magnífica labor de tornar Bertrana a les prestatgeries, de recuperar-lo com un dels escriptors més importants del segle XX.

Un dels trets que haurem d'analitzar amb més rigor és el de la confrontació de Bertrana amb el noucentisme. La construcció d'un personatge –“la postura d'autor”, com bé recalca Pla– que es defineix a ell mateix com a “bàrbar” en contraposició a l'ideal de civilitat que l'acabarà arraconant. Aquest “rus que escriu en català”, la reivindicació d'unes arrels primitives, aquesta seva “bandera de l'escriptor agrest”, segurament ens van amagar la solidesa d'un narrador de primer nivell. “Ens hauríem de començar a carregar la separació entre modernisme i noucentisme”, ha dit Mita Casacuberta. Bertrana funciona, en aquest sentit, com una baula perduda que identifiquem amb la sordidesa del Josafat però del qual se'ns escapa la percepció d'una fèrria voluntat de creador, per damunt de les vicissituds i desgràcies que va haver de viure. “Cal llegir-lo”, diu Ponsatí, “perquè fonamentalment encara no ho hem fet”. Ara és un moment excel·lent, i també ho és per reivindicar la seva filla Aurora (125è aniversari), una veu indòmita, un personatge únic en l'escenari de la nostra cultura. Els Bertrana truquen amb força a la porta del coneixement i el reconeixement.