Vells

Veient les dades sobre les expec­ta­ti­ves de vida dels giro­nins i les giro­ni­nes, vui­tanta anys ells i vui­tanta-sis elles d'aquí a una dècada, no hi ha dubte que ens hem de plan­te­jar la vali­desa d'almenys tres màximes que durant molt de temps han estat irre­fu­ta­bles i que, cada cop més, estan més a prop de la incer­ti­tud. La pri­mera és que d'aquí a cent anys tots serem calbs. Dei­xant de banda els que ens hi que­dem en vida, de calbs, sem­bla que aquesta manera de dir xiu­lant que en un segle tot­hom és mort, cada cop està més lluny de la rea­li­tat. No només veu­rem que homes i dones supera­rem la vui­tan­tena de mit­jana sinó que, per tant, els que pas­sin de la cen­tena cada cop seran més, sobre­tot elles estadísti­ca­ment par­lant. L'altre refrany que té data de cadu­ci­tat és aquell que sosté que no hi ha mal que duri cent anys. El que és segur és que cada cop hi haurà més mals que dura­ran fins més enllà dels cent anys del seu pati­dor. Final­ment, cal­dria revi­sar el cata­laníssim adagi que diu que quants més serem, més riu­rem. Perquè amb la ras­te­llera de lon­ge­vi­tat amb potes que s'acu­mu­larà davant la porta de sor­tida d'aquest món, de riure no riu­ran ni els vells, car­re­gats de xacres, ni els joves que els hau­ran de man­te­nir.