En contra del judici

Cada vegada hi ha més veus que distingeixen entre dos “processos” a Catalunya. D'una banda, l'excepcional i exemplar “procés” de la immensa majoria del poble de Catalunya en defensa de la seva dignitat i en resposta a la ruptura unilateral de la sentència contra l'Estatut, moguda pel PP des del seu immobilisme i des del seu designi de judicialització de la política catalana. I, d'altra banda, l'altre “procés”, el “processista”, que vampiritza el primer i que és més explicable com a via desesperada de salvament de l'entramat de CDC (en hores baixíssimes), per mitjà de la seva mutació i de la fuga cap on sigui, que no pas com una estratègia nacional degudament pensada i calculada. Sempre ha estat possible una altra estratègia, que mereixés dir-se nacional, no a partir de l'acceleració d'un sector i de la mobilització de la meitat de la població, sinó a partir d'un ample consens nacional i basada en el conjunt del poble de Catalunya, integradora, poderosa com cap altra, disposada a resistir enfront dels embats regressius del govern del PP, compromesa en la modificació de la correlació de forces espanyola, disposada al que calgui, en funció de l'evolució real dels fets i no de les cançons de gesta.

Des d'aquesta perspectiva crítica, que comparteixen amb preocupació molts dels exponents del catalanisme de sempre, com cal abordar, ara, el judici sobre els fets del 9-N? Ja sabem que no és un judici “per haver posat les urnes”, sinó per haver desobeït el Tribunal Constitucional. Cosa que, tanmateix, en els termes precisos en què es va produir, segons sostenen eminents juristes, constitueix una desobediència, però mai un “delicte de desobediència” que hagi de comportar un judici penal. En qualsevol cas, em sembla obvi que aquest judici no és separable d'allò que està en la base de la desgraciada situació actual: la greu involució induïda pel PP, que va liquidar, per via extraparlamentària, el pacte de l'Estatut i, de passada, el pacte constitucional de 1978. Ras i curt.

Aquesta causa d'ara comporta una nova i greu volta de rosca en la mateixa direcció. L'encausament d'un president de la Generalitat, una vicepresidenta i una consellera d'Educació no és peccata minuta, sinó que, políticament, és una enormitat. I pot tenir conseqüències decisives en el sentir de molta gent. Potser el govern de l'Estat no n'és conscient? És com si tant se li'n donés. Com si el seu propòsit en relació amb Catalunya es basés en un càlcul pervers: fer-la servir d'espàrring, és a dir, d'ase dels cops, amb el qual muscular el nacionalisme espanyol que tant li condeix electoralment. Per què, si no és així, després de deu anys, encara no ha fet res per aturar el divorci que ha generat? Per què no s'ha dignat a fer encara ni una proposta mínimament seriosa i superadora? Sembla, efectivament, que no tingui altre mòbil que esperonar la rebel·lió a Catalunya per poder confrontar-s'hi i poder treure'n rèdits a la resta del territori. I és que, en el fons, el govern del PP està instal·lat en els vells reflexos condicionats del “dret de conquesta”, sense adonar-se que, en democràcia, això ja no és sostenible.

Va ser, primer, l'atac demagògic contra l'Estatut, des de la seva mateixa gestació, amb el desvetllament i l'exasperació de la vella “catalanofòbia”, seguida de la instrumentalització del Tribunal Constitucional, erigint-lo en “tercera cambra” on tombar l'Estatut que les Corts Generals havien aprovat i que el poble de Catalunya havia referendat. La purga, en el Tribunal Constitucional, del magistrat Pablo Pérez Tremps va ser definitiva: constituïa l'inici escandalós del que Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, ha qualificat obertament de “prevaricació” i de “cop d'estat”, cosa que fonamenta tant en la inconsistència de les raons adduïdes per a la recusació de Pérez Tremps com en la ruptura que va comportar la sentència de l'Estatut, no en va es va carregar el mateix pinyol, l'essència, del pacte Catalunya-Espanya en el si del pacte constitucional de 1978. Es tracta d'allò que els constitucionalistes havien denominat “la Constitució Territorial espanyola” i que es resumia en dos axiomes que conformaven una garantia recíproca: Catalunya no podia imposar-se a Espanya (absència del dret d'autodeterminació) i Espanya no podia imposar-se a Catalunya (el referèndum de l'Estatut li donava la darrera paraula, acceptant o invalidant allò que havia aprovat el legislatiu espanyol). Carregant-s'ho, el Constitucional trencava l'espinada de la relació Catalunya-Espanya.

Aquestes són les coordenades de fons. I no les podem perdre de vista en el judici que acaba de començar i que supera tots els límits en la judicialització de la política catalana. Cal que filem prim, sobretot aquells que haurien d'assumir la responsabilitat de donar continuïtat al primer “procés”, al del poble de Catalunya, quan el segon “procés” s'hagi estrellat contra la paret. Ni per un moment al costat del PP, l'inductor del “cop d'estat” contra l'Estatut i contra “la Constitució Territorial espanyola”.