Ser algú

El món és ple de gent que aspira a ser algú. De petita, quan encara no toca de peus a terra, molta d'aquesta gent viu convençuda que de més gran ho podrà ser pràcticament tot. Però van creixent i arriba un dia que, com tothom, els toca també assumir els seus límits. I és que, de fet, limitats ho som tots, però n'hi ha que, quan ho assumeixen, opten per deixar que la gent triï tal com va fer, posem-hi, el president Mas el 9-N. No parlo, doncs, d'aquesta gent. Parlo d'aquella altra que, per poder pensar que són algú, han de construir-se per damunt de tots. A aquesta gent, de més gran, li queden tres camins. El primer és convertir-se en màrtirs i pensar que són algú morint o matant, tal com han fet tradicionalment tants militars o els assassins d'ETA. El segon, mirar cap a una altra banda, tirar pilotes fora i pensar-se que seran algú pronunciant-se a favor dels desnonats tal com va fer, posem-hi, Sílvia Pérez Cruz en els premis Goya, tot obviant que l'endemà citaven al jutjat l'expresident del seu país pel delicte d'haver posat unes urnes. El tercer camí és el de tants juristes, tants polítics, tants personatges públics, tants pseudoprogres i tants savis de via estreta amb qui convivim. Quan veuen, posem-hi, una parella que discuteix perquè es vol separar, es limiten a alliçonar-los i a dir-los que han de respectar unes normes o que haurien d'apostar pel diàleg. I se'n surten. Sí. Posant-se sempre per sobre. Però possiblement no els agradaria saber que, de tant com van a la seva i com van posant aigua al vi, fan pensar que no escolten gens perquè és només per poder ser algú que fan veure que ens tenen en compte.