Un fòssil que es diu Miquel

A mesura que se li allunyen els feliços anys de la transició, la família reial espanyola veu com, a poc a poc, va quedant al descobert la seva funció essencial com a garantia dels espais d'opacitat del règim del 78. Una institució que, progressivament, va destinant cada cop més esforços a la feinada de perpetuar-se, com sigui i a costa de qui sigui. La monarquia ha perdut el culte a la personalitat dels mitjans de comunicació més populars, fins al punt que a Sálvame es permeten el luxe de difondre fets i opinions que en altres temps circulaven gairebé en la clandestinitat. Són aquests espais els que han fet arribar al comú de la ciutadania espanyola l'estil i l'abast d'aquell senyor tan campechano.

Aquest progressiu afebliment és el que ha forçat l'absolució de Cristina de Borbó. Un règim fort s'hauria pogut permetre una condemna que el legitimés a ulls de l'opinió pública, però no ha estat el cas. I, al final, ha passat el que tothom preveia que passaria, que és que Iñaki Urdangarin assumeix el pes de la sentència a canvi d'absoldre la infanta. El primer cercle de la casa reial espanyola se salva deixant anar llast del segon.

Pel que fa a Catalunya, la sentència ha servit per localitzar l'últim monàrquic català: Miquel Roca. Un fòssil vivent de l'època en què Convergència tenia sentit d'estat, però d'un estat equivocat. L'insult d'aquest senyor a la intel·ligència ciutadana (“aquesta sentència evidencia la igualtat dels ciutadans davant la llei”) s'ha acostat al llindar de la traïció al seu propi partit, que té quatre dirigents en espera de condemna. Un d'ells, Francesc Homs, ha fet de portaveu de l'opinió pública catalana: “Miquel, saps que no és veritat.” Un tuit que dona per acabada la relació entre el catalanisme polític i el règim del 78.