Ludopatia

M'estimulen molt poc les rifes: ni l'ONCE, ni la lotería nacional, ni les travesses, ni els casinos, ni el bingo... L'únic cop que vaig voler entrar en una sala ad hoc vaig tenir la impressió que penetrava en un pretanatori de gent ensopida que havia arribat tard al rosari de la parròquia. Només compro butlletes de rifes de paneres amb pernil. Ara bé: quan era al Parlament, vaig rebre una visita de persones que lluitaven contra la ludopatia i que mostraven dades comprovables que feien molta angúnia. Els relats sobre persones malaltes d'aquesta afecció a tota mena de jocs, i també a la falta de suports oficials (legals, psicològics, de suport efectiu a les víctimes), resultava decebedor. I la descripció dels estralls que l'addicció compulsiva al joc provocava en persones i famílies, et malferia per dins.

Doncs bé: quan veig que a les teles anuncien la possibilitat de participar en línia en aquestes ofertes de joc, el cor i el cap m'esclaten amb una alerta de perill imminent. Si quan llegíem El jugador, de Dostoievski, sumàvem el seu missatge a relats veraços que ens havien contat a casa els pares, ara no crec que hi hagi raonaments políticament correctes a favor de l'estímul a tota mena de jocs, justificats sovint pels diners que la seva pràctica aporta al turisme i a les finances públiques, locals i estatals. Si, com diu l'article 9.32 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (el del 1979), la Generalitat té competència exclusiva en “casinos, jocs i apostes, amb exclusió de les apostes mútues esportivobenèfiques”, ¿no hauríem d'exigir un informe permanent sobre la situació del joc, dins i fora de Catalunya, en totes les seves modalitats i impedir-ne la publicitat, per raons d'higiene mental, en mitjans de comunicació?