‘Bonnie and Clyde'

Altra vegada davant els espectadors de tot el món, Bonnie and Clide, o sigui Faye Dunaway i Warren Beatty, s'intercanviaven la mateixa mirada desvalguda dels instants finals de la pel·lícula que els va immortalitzar, sols i sentenciats, a punt de rebre la metralla d'una pífia monumental. Ell, tan impotent com l'atracador de bancs que interpretava, caçat pel ridícul justament ara, que l'escena tornava a ser seva. Ella, enlletgida per la devastació del bisturí, novament còmplice d'una altra malifeta perpetrada amb el company etern, però aquesta vegada sense botí possible. I, malgrat tot, el seu va ser probablement l'episodi més emotivament sincer d'una gala l'únic sentit de la qual és fer-nos creure que el cinema existeix més enllà de les sales de projecció. Que les actrius i els actors porten la seducció incorporada i el diàleg sempre après, tan dins com fora de la pantalla. L'Acadèmia de Hollywood s'ha afanyat a demanar perdó perquè dalt l'escenari Bonnie and Clide van rebentar la caixa forta del glamur, però la posada en escena que ningú va preveure és la que mereix els aplaudiments més forts. Faye Dunaway and Warren Beatty perduts al laberint de les nominacions, buscant inútilment l'escapatòria de la trampa i la redempció del públic, ens van mostrar durant aquells minuts de desconcert emesos en directe que la grandesa dels intèrprets que tant ens ha fet somiar és justament la seva fragilitat. Perquè els papers bons de debò són els que traspassen tots els maquillatges, superen tots els guions i s'imposen a tots els efectes especials. Perquè a vegades no ve gens malament una mica de veritat per aconseguir l'autèntica màgia. I perquè després de la cerimònia d'enguany, gràcies a l'últim atracament de Bonnie and Clide provant de robar l'Oscar al premiat, encara estimem més el cinema.