Per Crexells

Cata­lu­nya neces­si­ta­ria ara intel·lec­tu­als del talent, for­mació i idees enra­o­na­des de Joan Cre­xells (Bar­ce­lona, 1896-1926). Estudià aquí filo­so­fia, i eco­no­mia a Lon­dres, des d'on envià cròniques a La Publi­ci­tat. Va fer de cor­res­pon­sal a Berlín. Guerra i post­guerra enfos­qui­ren la memòria de Cre­xells. Tomàs Garcés va dir el 1972: “La guerra civil, i la poste­rior para­lit­zació de la nos­tra vida cul­tu­ral, amb l'estron­ca­ment del premi Cre­xells de novel·la creat a la memòria del jove huma­nista, van esten­dre un tou grui­xut de silenci al damunt del seu nom, silenci tren­cat, així i tot, amb l'impor­tant Home­not que Pla va dedi­car-li.” El silenci també el tren­ca­ren Car­les-Jordi Guar­di­ola, fa vint anys, en edi­tar la seva Obra com­pleta; i, en fa qua­tre, la Càtedra Fer­ra­ter Mora (Uni­ver­si­tat de Girona) en con­vo­car Josep Maria Ter­ri­ca­bras un sim­posi sobre Cre­xells. Els tre­balls apor­tats els ha edi­tat Joan Vergés en un lli­bre pre­sen­tat a l'Ate­neu Bar­ce­lonès fa quinze dies. Allí em va sor­pren­dre que algú es pre­guntés què li hau­ria pas­sat a Cre­xells el gener del 1939, i no es pre­guntés què li hau­ria pas­sat el juliol del 1936. En escla­tar la guerra, peri­o­dis­tes com ell afins a Acció Cata­lana i polítics d'ERC pati­ren la per­se­cució anar­quista: Josep Maria Pla­nes, assas­si­nat; Car­les Sol­de­vila, Car­les Sentís, Joa­quim Ven­talló i Ven­tura Gas­sol, cap a l'exili. Altres peri­o­dis­tes, com Ramon Esquerra o Jordi Folch i Cama­rasa, cai­gue­ren en el front de l'Ebre. Per Cre­xells, per res­pecte a ell, no hem d'espe­cu­lar.