De què es pot parlar?

Aquest article no anirà a parar enlloc perquè és un reflexió sobre un atzucac. És la constatació que l'actual situació política no permet que els catalans ni tan sols ens expressem com a catalans. Des d'Espanya (des de l'Espanya política i mediàtica, almenys), no està ben vist ni que les coses ens vagin bé i que en presumim. D'exemples, n'hi ha molts, però potser els aparentment més anecdòtics són els més reveladors. Ho hem tornat a veure arran de la remuntada del Barça contra el PSG. D'entrada, els mitjans esportius han parlat més de l'àrbitre que els mateixos mitjans francesos i de la resta del món. Són els que sentencien que el Barça és un equip espanyol, i després són els únics que no s'alegren dels èxits del Barça. Però ja sabem que els mitjans esportius són així. Ara bé, que els generalistes i que passen per seriosos publiquin notícies i opinions amb titulars com ara Puigdemont vincula Barça y referéndum o Un país no es un rectángulo, com ho hem d'interpretar? El president Puigdemont va dir, exactament: “No hi ha res impossible. El Barça ho acaba de demostrar jugant a futbol. Catalunya ho decidirà decidint el seu futur.” De seguida van saltar polítics de l'oposició a criticar aquest missatge i que es barregi política i futbol, i l'exèrcit mediàtic de la unitat d'Espanya immediatament hi va donar cobertura. I jo em pregunto, quin mal hi ha que un dirigent confiï en la voluntat del seu poble? Només s'entén perquè la trista realitat d'Espanya és que els seus dirigents prefereixen un poble sense voluntat, dúctil i mal·leable. Doncs no, a Catalunya tenim uns dirigents que no només responen a la voluntat de la majoria dels ciutadans, sinó que hi actuen en conseqüència i se'n mostren orgullosos públicament.

Però no. D'això, no en podem parlar. No podem debatre al Parlament sobre un referèndum. No es pot dir que les grans empreses internacionals trien Barcelona per instal·lar les seves seus, perquè la veritat és la que diuen ells i el procés independentista foragita els empresaris de Catalunya. Tampoc podem presumir de l'augment de les exportacions de les empreses catalanes i que això és el principal factor de recuperació econòmica. Com si això no beneficiés tot l'Estat sencer amb més recaptació d'impostos. No és que ens neguin el diàleg per pactar un referèndum, és que no ens deixen ni dir res. I encara menys, si ho diem en català (en anglès, tampoc, oi Mariano?).

Deia al principi que aquest article no pot anar a parar enlloc. I és cert. Perquè no hi ha res a parlar perquè ens neguen també el dret a dir. És l'hora de fer. I sí, encara que no ho vulguin sentir, quan hi ha comunió entre els governants i els ciutadans fins i tot el que sembla impossible és possible. I ho farem.