La guerra dels avis

Segueixo amb un viu interès el programa Trinxeres que TV3 ens ofereix des de fa unes setmanes, cada diumenge al vespre. Conec Eloi Vila, un dels tres expedicionaris que han recorregut el front de la guerra civil pels seus punts més sensibles i dramàtics, el de l'Ebre principalment. Li vaig escriure felicitant-lo i em va respondre: “Un dia em vas dir que els fills expliquen als pares la guerra dels avis, te'n recordes?” No ho recordava, i vaig quedar parat de la meva capacitat de síntesi, anterior al laconisme a què els cent quaranta caràcters del Twitter obliguen. Eloi Vila i els seus altres dos companys són els nets que cada diumenge expliquen als pares la guerra que els avis s'han resistit a narrar per les raons que sigui: per pudor, per no evocar records dolorosos o d'altres de vergonyosos, per no atabalar la família, perquè els fills tampoc preguntaven, per la prudència dels derrotats durant els anys governats pels vencedors... Fa uns anys, uns observadors internacionals van projectar una enquesta sobre persones que afirmaven haver sofert tortures. Els enquestadors atribuïen més credibilitat als que es resistien a explicar-les que als més detallistes.

Cap membre de la meva família, per raons d'edat i per poc, no va anar al front. Van viure la guerra a casa. Tot i la ganga, algun bombardeig els devia caure a sobre, de prop o de lluny. Ni una paraula. Per la situació de la casa, devien haver vist des del balcó com marxava cap al front la columna que va exigir, a crits i allí mateix, el previ afusellament del rector de Santa Maria. Silenci. Al cap de tres anys, des del mateix balcó, devien haver observat l'entrada de les tropes “nacionals” victorioses... La guerra familiar es reduïa al fred, a les sessions de cine amb cacauets i a l'enyorament dels plàtans per postres. Un dia, fa relativament poc, vaig fer reformes a la casa familiar. L'aparellador, que a la vegada era un historiador local, va situar l'origen d'una esquerda del terrat que havíem vist sempre: la bomba que va caure en una fàbrica de paper establerta a cent metres. Havíem conviscut amb l'esquerda atribuint-la a un moviment natural de la casa. L'aparellador, en Manuel Salicrú, va ser l'impulsor d'una revista d'història local. Els nets expliquen a cada número la guerra dels avis. L'antiga fàbrica de paper serà aviat una escola. Els besnets...

Conec el front de l'Ebre perquè fa uns anys l'historiador Josep M. Solé i Sabaté m'hi va acompanyar. Fins a aquell dia no em va entrar a la pell la guerra ancestral i propera. Eloi Vila i companyia han recorregut a peu el front, del Pirineu a l'Ebre. El periodisme es fa a peu, i per desentranyar tant de sofriment s'ha d'anar pam a pam. També la memòria s'ha de desenterrar de les cunetes dels camins.