L'argument definitiu

Val més començar per les xifres. I fer memòria. Un total de 2.344.828 van anar a votar el 9 de novembre del 2014. La pregunta que es formulava en el reconvertit procés participatiu era doble i permetia múltiples possibilitats. “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?” La gran majoria dels participants van optar pel sí-sí –gairebé 1,9 milions–, però també es van registrar favorables al sí-no –quasi 235.000– i, fins i tot, del no –105.245–. La jornada va ser històrica. Va superar, de molt, les expectatives del govern català. I, deixem-ho clar, va tirar per terra els pronòstics fets per l'executiu estatal. Els de Mariano Rajoy s'havien dedicat a menysprear la cita amb les urnes. “El de demà ni és un referèndum ni és una consulta”, garantia Mariano Rajoy el 8 de novembre des de Càceres. El missatge es giraria com un mitjó sols dos dies després.

Va ser per les imatges de gent esperant que van fer la volta al món; perquè es van veure impotents davant una convocatòria que va anar més enllà de la “costellada” prevista; o perquè alguns van criticar la total desaparició de l'Estat a Catalunya... o per tot plegat, que l'executiu popular, impotent, va respondre-hi als tribunals. El TSJC es va pronunciar ahir. Ho va fer amb la inhabilitació d'Artur Mas –2 anys–, Joana Ortega –1 any i nou mesos–i Irene Rigau –1 any i sis mesos– per un delicte de desobediència. La sentència als tres responsables polítics del 9-N és la condemna d'un Estat incapaç de donar sortida a un procés polític. I l'argument definitiu per a la independència. Qui pot defensar la permanència on es penalitza la democràcia? On les urnes són delicte? On es respon a la política als tribunals? Les raons per als que es mantenen en el referèndum pactat amb l'Estat s'esfullen. S'aprima el marge per a l'ambigüitat. L'Estat ha condemnat el 9-N. I amb ell els 2,3 milions de persones que hi van participar. Qui ho pot assumir?