El Miracle

Tant sentir-ne parlar i saber-ne la importància, i no havia estat mai al Miracle, el gran santuari del Solsonès. L'església té un retaule barroc tan voluminós, obra de Carles Morató, que permet la circulació per dins, i és com si et passegessis pel decorat d'una òpera de Vicent Martín i Soler. Anava a dir de Mozart, però aquest altre Mozart és dels nostres, era valencià, i a Viena i a Itàlia va arribar a eclipsar el Mozart autèntic, del qual va ser un amic més sincer que Salieri. Mozart va incorporar al Don Giovanni una pàgina d'Una cosa rara de Martín i Soler, i tan amics. Fi de la inserció erudita. Som a l'església i als jardins del Miracle, i Viena cau lluny. O no tant: en aquesta església on es fan concerts, ja hi ha portat Jordi Savall la seva versió d'Una cosa rara? No és una obra religiosa, però té daurats, replecs i amagatalls com els del laberint barroc.

Pels jardins em trobo una amiga de tota la vida. M'explica que forma part d'un grup que ha vingut a un recés espiritual. Al matí van a veure com surt el sol, al vespre com es pon i en mig assisteixen a conferències o fan activitats manuals o de cames que els deixen nous. Els membres del grup no són forçosament creients: “Tothom per on l'enfila; cadascú se sap què hi ve a trobar.” Abans havia passat per la col·legiata romànica de Sant Vicenç, enfilada al cim del castell de Cardona. Quan la vaig visitar per primer cop, fa una pila d'anys, era un centre de romiatge artístic i també religiós. Ara es dona molt relleu al fet que el castell capitulés el 18 de setembre de 1714, vuit dies més tard de la caiguda de Barcelona. En un pilar, una placa recorda que el recinte és patrimoni fílmic europeu perquè Orson Welles hi va situar Campanades a mitja nit amb textos de Shakespeare. En els recintes sagrats, les devocions canvien, es multipliquen i es barregen.

Dino bé en el restaurant del Miracle. L'han agafat uns joves que per la imatge corporal, la indumentària i l'actitud jo diria que simpatitzen amb la CUP. La carta conté els principis que il·luminen el menjador i la cuina: l'aigua de taula és de l'aixeta, no hi ha estovalles perquè la bugada malmet el medi ambient, els aliments són del país... Quan sembla que de la barba del cambrer hagi de sortir una veu adusta, resulta que és tota amabilitat, compartida pel cuiner dels tatuatges i la cambrera del serrell. Els clients són més del PDeCAT o d'ERC, i tenen una edat. L'harmonia és perfecta, passades les reticències inicials d'uns cap als “antisistema” i d'aquests cap als que havien de llençar a la paperera de la història. Al Miracle convivencial aquell migdia semblava que els que han de parar la independència estiguessin a punt d'aconseguir l'objectiu o que ja l'havien aconseguit del tot.