El viatge

Les cames li tre­mo­la­ven men­tre ascen­dia pels tres gra­ons negres, el dar­rer dels quals pujava i bai­xava tot sol. Es va asseure en una butaca en la qual només hi cabia un sol cul. Davant seu es va obrir un ven­tall de pius, llums de colors i rodo­nes que dei­xa­ven molt clar que es tro­bava just al davant del cen­tre de coman­da­ment. Tot ple­gat el va tras­bal­sar, al cap i a la fi, era el seu pri­mer dia de feina. Va pen­sar que encara tenia sort que l'acom­panyés un veterà per indi­car-li les ins­truc­ci­ons. I així va ser. Un home mal­ca­rat per enfron­tar-se al seu dar­rer dia de tre­ball es va asseure al seient de l'acom­pa­nyant, una butaca també per a un sol cul. La gent anava ascen­dint pels tres gra­ons i dipo­si­ta­ven un tros de plàstic damunt una pan­ta­lla que feia pam­pa­llu­gues. El veterà va indi­car amb males mane­res quin era el botó que calia prémer perquè les por­tes es tan­ques­sin de manera horit­zon­tal a través d'un sis­tema hidràulic que no feia gens de soroll. Tot es va omplir de pan­ta­lles. A les del cap­da­vant del vehi­cle que mar­ca­ven de manera digi­tal els segons, minuts, hores i anys, calia sumar-hi les que reme­na­ven entre les seves mans la majo­ria de pas­sat­gers. Quan tot va ser al seu lloc, l'autobús que cobria el tra­jecte entre Set­ca­ses i Camp­devànol va ini­ciar el seu camí, len­ta­ment, pau­sa­da­ment i amb la cau­tela que se li suposa a una per­sona que comença una nova feina. A dins, tot­hom par­lava en idi­o­mes dife­rents com si la uni­ver­sa­li­tat prengués el lloc que li per­toca. Dones amb el cap cobert per un moca­dor xer­ra­ven amb parau­les com­ple­ta­ment inin­tel·ligi­bles, almenys per mi; gent rossa i d'ulls blaus par­lant en llengües igual­ment des­co­ne­gu­des i ado­les­cents more­nes i gras­so­ne­tes que feien uns girs del cas­tellà que jo des­co­nei­xia. Només qua­tre badocs soli­ta­ris fèiem el camí obser­vant la ver­dor dels prats, dels pri­mers frui­ters flo­rits i dels ocells estranys que cada any acos­tu­men a aparèixer en ter­ri­to­ris que no són el seu. De fons, el silenci només es veia tren­cat per les con­ver­ses per­so­nals amb idi­o­mes incom­pren­si­bles i per la ràdio del pilot que entre cançó i cançó, de tant en tant, dei­xava caure alguna notícia. La resta del pas­satge només ens rela­cionàvem a través del res­pecte de dei­xar pujar o bai­xar pri­mer a qui con­vin­gui. Hi ha qui d'aquesta acti­tud en diu “bonisme”.