Margallo, l'egòlatra

Quan encara ni se sospitava que acabaria formant part del primer govern de Mariano Rajoy, José Manuel García-Margallo es venia per Brussel·les –on ocupava un escó– com a futur ministre d'Economia. Tant és així que, tan bon punt va irrompre la demanda de pacte fiscal, el llavors eurodiputat presumia d'haver fet els números i disposar d'una oferta alternativa, mentre el president espanyol despatxava Artur Mas amb un sonor cop de porta. Acabat d'instal·lar al Ministeri d'Exteriors –res a veure amb el càrrec que ell s'havia adjudicat– García-Margallo es va convertir en l'assot del sobiranisme. Ara se sap, però, que no només actuava de paraula, sinó també d'obra. Dir que un atemptat terrorista “se supera, però la independència és irreversible” pot sonar a salvatjada –però no sembla que ni aquesta ni cap altra frase de l'exministre hagi de quedar per a la història– però comprar voluntats no se sap ben bé a quin preu passa de mida, i es pot girar contra els promotors. En matèria internacional, les aliances en ocasions venen marcades per interessos conjunturals. I quan la circumstància canvia, l'interès desapareix. Igual que l'amistat amb Rajoy de la qual presumia García-Margallo cada cop que podia. Mentre li va ser útil, el va deixar campar i va tolerar que s'esbatussés amb mig govern, però ara que ja no ho és, l'inquilí de La Moncloa ha descobert en ell l'egòlatra que mai va deixar de ser.