Calçots per a pixapins

La primera vegada que en Marcel Banús em va convidar a una calçotada amb la seva família a la casa de la Masó, prop de Valls, me'n vaig veure un bull. Era la meva primera calçotada: “Marcel, que jo menjo assegut, amb forquilla i ganivet i el tovalló a la falda.” Es va posar a riure: “Potser també voldràs guants per no embrutar-te els dits.” No hi havia pensat. “Hi ha qui es posa guants?” “Només els pixapins com tu.” Jo no soc pixapins, no soc de Barcelona, però he observat que, allà a baix, són pixapins tots els que viuen del Llobregat en amunt. “Que no has menjat mai calçots?” “A casa, només fregits a la paella o escalivats al forn.” Vam penjar –parlàvem per telèfon–, i encara reia.

Vaig arribar a can Marcel a l'hora de dinar, cap a les dues, i ja vaig veure que ho havia fet malament. Les calçotades tenen un ritual previ que s'ha de seguir: l'encesa del foc, la situació dels calçots a la graella, l'esquivada del fum, la celebració de la cuita... Quan m'hi vaig fer present els calçots ja eren a El Punt Avui, vull dir embolicats amb paper de diari. Els vam ingerir asseguts a taula. Vaig observar que alguns comensals usaven els coberts i ho vaig atribuir a una deferència cap a la meva persona. En Marcel, que despullava amb els dits les cebes estilitzades i se les duia a la boca com fan els faquirs amb les espases, em mirava de reüll amb la mitja rialla.

Després he assistit a una altra calçotada, sempre a can Banús, i diumenge va ser la tercera. Vaig arribar finalment a l'hora. El foc encara no era encès i els calçots es mantenien lligats. Em van fer participar en l'acció d'afaitar-los. Ho vaig trobar estrany: em pensava que es confiava al foc la supressió de les barbes. Em van fer escapçar les fulles verdes. A casa les deixo més llargues i me les menjo. En Sebastià, que havia dut els calçots, em va dir que aquest any ell en persona n'ha cultivat prop de vuit-cents mil. Entre els pagesos de la Denominació d'Origen Valls, més de dotze milions.

Vam seure a taula. Les forquilles i ganivets van ser aquest cop majoritaris. Una tia d'en Banús es va posar guants, i el seu marit va agafar unes tisores i va reduir els calçots a la mida dels macarrons per poder-los sucar millor a la salsa, amb la forquilla.

“Marcel, Marcel: feu veure que els calçots s'han de consumir preceptivament amb els dits i a peu dret només amb l'objectiu de deixar emmascarats els pixapins i fer-los adoptar posats compromesos i aproximadament ridículs amb el pitet al coll.” La seva dona, la Núria, li diu, irònica: “Ja t'ho deia que de tant convidar-lo acabaria descobrint el secret.”

Abans d'anar-me'n m'obsequien un manat de calçots també d'en Sebastià, per cert excel·lents. “Penseu que els fregiré.” “També queden boníssims.”