Silenci

Sovint els meus escrits han trac­tat sobre noci­ons direc­ta­ment rela­ci­o­na­des amb un estil de vida post­mo­dern: la pressa com a forma con­vul­siva d'agi­tació de mas­ses; el temps, en tant que mag­ni­tud de caràcter econòmic; la por i el seu dis­curs –atàvic en llur ori­gen–, ara uti­lit­zat amb sofis­ti­cació per part del poder polític amb el suport ines­ti­ma­ble de les grans cor­po­ra­ci­ons mediàtiques sota el dogma de la “segu­re­tat”. Una por que para­litza i un bro­git de fons cons­tant que tot ho omple i no deixa espai a la mesura de tot pen­sar: el silenci.

Sense espai no hi ha pos­si­bi­li­tat de pen­sa­ment. No deba­des, Plató ja defen­sava que el silenci era el marc indis­pen­sa­ble per al diàleg inte­rior. Pen­sar t'obliga a unes con­di­ci­ons i, en aquest sen­tit, les idees tro­ben les seves coor­de­na­des en l'espai silent. Un excés de fressa ens allu­nya de la natu­ra­lesa refle­xiva de la ment com a seu de la raó crítica. No hi ha ésser polític sense el pòsit del cri­teri: la capa­ci­tat de dis­cri­mi­nar els àtoms de veri­tat, ocults en el bosc de l'apa­rença.

És així que es pot fixar el saber en el seu fluir vital. La rea­li­tat és tran­sitòria i, tan­ma­teix, el silenci repre­senta el mirall on expo­sar l'opinió a judici; l'experiència quo­ti­di­ana ha de menes­ter el con­tra­punt de l'espai del full en blanc –metàfora de la ment en calma– on medi­tar sobre l'existència. Silenci i qui­e­tud. “El repòs és el silenci” escriu Shakes­pe­are. També una claror que ens il·lumina, un abans i un després. Ens ho recorda Joan Vinyoli al poema Vindrà la mort: “el silenci m'impregna de clarors. / La mort és pura­ment un canvi més.”

Té, la qua­li­tat silent, cate­go­ria ontològica. Per tant, no erro si afirmo que la pressa i el bro­git mundà són estra­ta­ge­mes del poder per fur­tar a l'home la pers­pec­tiva de revolta. Omplir l'espai ha esde­vin­gut una agressió into­le­ra­ble a la inti­mi­tat psíquica de l'ésser: música a les boti­gues, música als bars, cons­tants senyals sonors a les anda­nes del metro­po­lità, impul­sos sonors pro­vi­nents d'altres arte­fac­tes tec­nològics –mòbils o fins i tot tau­le­tes. El signe de notació que indica la durada d'una pausa ha des­a­pa­re­gut de la par­ti­tura de la vida.

Bui­dar la ment és un propòsit alta­ment impro­ba­ble en un món on s'ha impo­sat un relleu sonor into­le­ra­ble a l'oïda. També l'art de saber callar. En crisi, el pen­sa­ment, en la seva con­cepció sote­riològica i, àdhuc, filosòfica i política. Pen­sar, el fet en si, ens des­a­ferra de la gra­ve­tat de l'existència i pre­fi­gura una mirada crítica als dog­mes esta­blerts. Entre el pen­sa­ment i l'obra, impe­ra­tiu hau­ria d'eri­gir-se el silenci.