Malgrat tot

Feia més de cin­quanta anys que no ens vèiem i ara ens ha entrat pressa: en set mesos, ens hem reu­nit dues vega­des i ja en pen­sem una altra a la tar­dor. El pri­mer d'octu­bre de l'any 1955 (uf!), 37 vai­lets d'entre deu i onze anys, al semi­nari de Girona començàvem la car­rera eclesiàstica, que durava dotze anys. D'aquells 37, només un va arri­bar a capellà, i va pen­jar la sotana al cap de dos o tres anys d'haver estat orde­nat sacer­dot per a l'eter­ni­tat. Ara un, ara un altre, ara de dos en dos, tots vam anar ple­gant al llarg d'aquells dotze anys, però ens va que­dar un evi­dent pòsit de cle­ri­ca­lisme que cadascú entén ara a la seva manera i, sobre­tot, ens va que­dar una gran amis­tat, mal­grat ser uns a Sant Pere i els altres a Sant Pau, sense tro­bar-nos ni comu­ni­car-nos.

Fins que, sota el patro­natge i reco­ma­nació de mossèn Joan Riu i Fer­rer, que ens vigi­lava molt inten­sa­ment i de prop com un big brot­her en aquell pri­mer curs 1955-1956, vam començar a orga­nit­zar una pri­mera tro­bada a Sant Tomàs de Fluvià, que vam fer l'agost de l'any pas­sat. I ara fa vuit dies vam orga­nit­zar i cele­brar una segona tro­bada, set mesos després de la pri­mera. Aquesta vegada, com que la nove­tat de la tro­bada com si diguéssim ja estava superada, les con­ver­ses i expli­ca­ci­ons van ser més con­cre­tes, més pro­fun­des fins i tot. I ens vam ado­nar de la diàspora d'aquells 37 ini­ci­als, una escam­pa­dissa no només geogràfica, sinó de vivències, de fei­nes, de fites més o menys acon­se­gui­des. Quasi tots estàvem d'acord a mos­trar-nos con­tents del que vam apren­dre en aquell semi­nari pre­con­ci­liar, tot i les estre­tors de tota mena, l'exces­siva (crèiem) dis­ci­plina, els esmor­zars de llet tor­rada i els àpats de mon­ge­tes gra­ua­des, cigrons com per­di­gons i llen­ties ape­dre­ga­des. I mal­grat també que molts pro­fes­sors gri­nyo­la­ven per un cantó o altre. Algú, refe­rint-se als nos­tres ínclits ense­nyants, va esmen­tar el gran Ber­nard Shaw: “Qui pot, fa. Qui no pot, ense­nya.”

I, ara, dei­xin-me fer una mica el clàssic, que ben clàssic va ser l'ense­nya­ment rebut en aque­lla santa, gran, alta i freda casa: pas­sats els anys, el foc de les pas­si­ons s'apaga i es va esllan­guint allò que ens pensàvem que era llum de veri­tat eterna. Qui de nosal­tres podria dir, avui, si tenien raó Hèctor o Aquil·les, Príam o Agamèmnon, quan llui­ta­ven per la bellesa d'Helena, una dona que ara només és cen­dra de cen­dra?