El món d'ahir

No vull singularitzar perquè són diversos els llocs on he trobat una parafernàlia similar i que s'ajusta al que aquí descriuré. Els relaciono amb el món dels diners: escenari petulant, classe dirigent local i dels negocis. Molt envellida, que perd l'oremus davant dirigents de fora, que afalaga en el seu idioma tot i que sovint amb catalanades notables. Gairebé tots homes, de comportament antic. Ben educats i amb maneres malgrat que de tant en tant salta un mòbil que se'ls escapa de les mans, ja que no dominen el botó de silenci. Les presentacions dels convidats són llargues i embafadores. La cortesia, per dir una paraula amable, els fa ser nuls crítics. Bufons i amb ganes de figurar, faran pel col·loqui amb aquelles preguntes en idioma estranger per mostrar aquiescència amb allò escoltat. Des de la tribuna es mostra admiració al convidat, a qui regalaran un pongo (déu meu, quin trasto, ¿¡dónde lo pongo?!) i es desfaran en elogis malgrat que el visitant no hagi dit res de nou o res que no es pugui llegir assegut a l'autobús. Fet el besamans col·lectiu, tornaran els nostres patricis a casa i mussitaran que ells són igual de llestos o més que l'invitat.

Obsolets. Per les lectures que fan, si en fan, semblen incapaços de renovar el seu fons d'armari d'idees. Persones envellides que ja no aguanten l'atenció sense fer un cop de cap omplen la sala. Dominen la perifèria en consentiment compartit amb el poder central. Entreguistes de la llengua, es reconeixen cosmopolites, “però del país”. Com els formatges i la botifarra. Beatífics de la concòrdia, renuncien a remarcar el que havien pensat dir, valents d'ells. Serà un altre cop, la situació no ho feia amable.

Tenen els diners, els seus i els dels altres. El caràcter sistèmic dels seus errors els fa intocables i entre ells es protegeixen. Teranyina de famílies entrecreuades, i despatxos. Oasi de suquets, trobades a finques luxoses en càrdigan i amb acompanyants. Molt pont aeri i postureig colonial. Grans dosis de masclisme que no els reconeix, però, com a alfes sinó com a bons golfistes en el millor dels casos. Dominen a les converses les embarcacions i les segones residències. Viuen a zones acotades i arriben a desconèixer del tot la realitat que els envolta; com a molt, indignats només per la desigualtat visible, la de veure aquella gent que espera al vespre que tanquin els supermercats o que dorm als caixers. La invisible, la dels qui agafen un transport públic molt deficient cada matí per dedicar el 80% de les seves hores a treballar en ocupacions de baixa qualitat, la veuen normal. Gent, pobra gent, que minimitza els seus espais de creixement personal (desenvolupament, inquietuds, art, oci, dedicació a la família) per pagar un lloguer que cada cop representa una part més important de la seva renda per així seguir coexistint en una societat que, en pro de la meritocràcia, tolera molt més la desigualtat del que en realitat diu.

El gap generacional és immens. Excepte en el cas d'algun nouvingut amb qui comparteixen cultura i valors de com d'antic veuen el món, no es troben a les seves reunions, conferències o xerrades, els joves emprenedors; se'ls veuria altrament, ja que no parlen ni vesteixen com ells. Són conservadors d'allò que és propi, mestres dels diners, s'autolegitimen per parlar en nom de tots com si la representativitat fos reconeguda o merescuda per les seves obres. Deixen a les noves generacions un món meteorològicament insostenible, un consumisme empobridor i una o diverses crisis en les quals molta gent ho ha perdut tot. I es creuen que a través dels mitjans, que dominen pels diners que hi aporten o els crèdits que els renoven, poden proclamar la salvació dels altres i recomanar el que s'ha de fer, tot predicant la litúrgica d'una ètica que no practiquen. Es regiren amb el que circula a les xarxes i amb la postveritat, de la qual, però, ells són contribuïdors nets.

Per favor, quan a mi aquesta simptomatologia m'apoderi, que algú m'ho digui i em doni una forta sotragada si no li faig cas. Lector. Et demano disculpes per haver agafat prestat com a pretext d'aquest article un títol tan significat per una narració de contingut tan ranci.