Les restes del dictador

A l'Ombra publicada ahir feia present que hi ha qui continua buscant les restes dels seus morts a la guerra civil espanyola per poder-los enterrar degudament. Això mentre que les restes de Francisco Franco, representant màxim dels criminals perpetradors d'aquella guerra, continuen de moment al Valle de los Caídos, un espantós monument “kitsch nacional-catòlic” que, construït en bona part per presoners de la dictadura, va ser concebut per honorar els “caiguts per la pàtria en la gloriosa croada”, tot i que també n'hi ha del bàndol republicà entre els 33.847 cadàvers que, segons consta, hi van ser enterrats. D'aquí, mentre exercia la repressió contra els perdedors de la guerra i els opositors, la dictadura va tenir el cinisme de referir-se al Valle de los Caídos com un monument per a la reconciliació. Aquesta encara s'invoca, o el fet de no dividir els espanyols, per resistir-se a l'exhumació i trasllat de les restes de Franco, una acció que tot just dessacralitzaria un monument d'exaltació de la dictadura. Ho va tornar a invocar el PP al Congrés espanyol davant de la proposta del PSOE d'exhumar les restes del dictador. De quina reconciliació parlen? No sé si, en el fons, d'una “reconciliació” imposada pels vencedors que, durant aquests últims quaranta anys posteriors a la mort de Franco, no només ha preservat un monument simbòlic de la dictadura, sinó que va concedir impunitat als criminals que van sostenir-la i, de fet, n'ha mantingut prou vives les restes. Tant com perquè Franco hagi continuat al Valle de los Caídos, fet sense equivalència (ni tan sols és inimaginable) en cap dels dictadors feixistes dels quals va ser coetani i, no és per res, als quals va sobreviure llargament.

Amb l'abstenció final del PP, la proposta del PSOE va ser aprovada amb el suport d'altres grups, tot i que van posar en qüestió com els socialistes van concebre i aplicar la “llei de la memòria històrica”, de Rodríguez Zapatero. Allò que sempre m'ha resultat relativament estrany és el fet que, durant el llarg període dels governs de Felipe González, el Valle de los Caídos i les restes de Franco van ser intocables. Tampoc no s'apel·lava a cap “memòria històrica”. Alícia Sánchez-Camacho potser va donar-ne la clau: L'esperit franquista de la “reconciliació” va reconvertir-se en el “pacte constitucional”. I així, mantenint les restes del dictador, han anat sobrevivint les restes de la dictadura.