Celebrar la Bellesa contra el Mal

Aquesta tanda d'ombres va començar invocant la bellesa de les roselles que inunden els camps i els marges a la primavera. També acabarà celebrant la Bellesa a partir de les meditacions que n'ha fet l'escriptor François Cheng, el qual afirma que la humanitat, en el si de les seves condicions tràgiques, hi troba sentit i gaudi. Xinès resident fa temps a França, Cheng explica en Cinc meditacions sobre la bellesa que, de nen, va ser “fulminat” per les experiències extremes de la Bellesa, que associa amb la Bondat, i el Mal. La primera la va descobrir plenament estiuejant a la província de Jiangxi, on hi ha el mont Lu amb el riu Iang-Tsé, per un costat, i el llac Poyang per l'altra: la situació del lloc ofereix perspectives sempre renovades i infinits jocs de llum mentre els salts d'aigua emeten una música ininterrompuda. El Mal se li va revelar amb la invasió japonesa del seu país el 1939: l'exèrcit japonès va matar tres-centes mil persones en pocs mesos metrallant multituds que fugien, realitzant execucions massives per decapitació, empenyent gent a fosses on era enterrada de viu en viu. És precisament la consciència del Mal que el du a festejar la Bondat de la Bellesa. Davant de l'Horror, no hi pot haver poesia? Al contrari: la poesia és més necessària que mai.

François Cheng no parla de la rosella, però sí de la rosa, que llueix la seva bellesa a la vegada que anuncia el seu marciment. Recorda una expressió de l'escriptor Jacques de Bourbon Busset: “esplendor de la carn, ombra de l'esperit”. I medita sobre el fet que convé que la carn estigui a l'esplendor i l'esperit a l'ombra perquè aquest pugui sostenir el principi de la vida que regeix la carn: encara que els pètals caiguin i es barregin amb l'humus, persisteix el seu perfum invisible, com una emanació de l'essència o un signe de transfiguració. Cheng és conscient que afirmar el valor de la bellesa en la nostra època és una tasca ingrata. És més fàcil ser sorneguer, cínic, sarcàstic, desenganyat o despreocupat. Tanmateix, el nihilisme no ajuda precisament els que més pateixen perquè és un manera de no fer res. Fa uns dies, a Canes, comentava amb uns amics una frase d'Oscar Wilde citada a Wonderstruck, el llibre de Brian Selznick adaptat per Todd Haynes: “Vivim a les clavegueres, però alguns mirem les estrelles.” M'agrada més fer-ne una variació no elitista: vivim a les clavegueres, però cal mirar les estrelles. Surten per tothom.