És l’hora

Convindrem que el procés sobiranista de Catalunya –quina ironia de sigles– és una cosa llarga, sinuosa i esgotadora, si mirem el dia a dia d’anades i vingudes, declaracions i advertències, moviments de distracció, de dissuasió, d’evasió, de coacció i tota forma imaginable de postureig. Admetem-ho, el problema és nostre, perquè tenim més pressa per explicar la Història que la mateixa Història per ser escrita. Al cap i a la fi, aquest país fa més de mil anys que batega, més de 300 que viu sotmès i vora set anys que va iniciar el camí per recuperar la seva sobirania. Però, en aquest camí, que el govern de Catalunya anunciï oficialment la celebració d’un referèndum d’autodeterminació el pròxim l’1 d’octubre per preguntar als catalans si volen que Catalunya sigui un estat independent en forma de república no és un pas qualsevol. Tirin una línia del temps des de la tardor del 2005 fins avui i veuran com hi destaquen l’Estatut enviat a Madrid, la retallada espanyola, el referèndum (2006) per ratificar el pacte, el trencament del pacte al TC (2010), la negativa del govern espanyol a un pacte fiscal (2012), la primera manifestació massivament independentista (2012), la negativa del Congrés a un referèndum dins la Constitució, la consulta simbòlica del 9-N (2014), el primer Parlament amb majoria independentista (2015), les primeres inhabilitacions (2016) i ara el referèndum. És la conseqüència política lògica del mandat sobiranista sorgit de les eleccions al Parlament del 2012 i altre cop el 2015, així com de la voluntat molt majoritària manifestada en la totalitat de les enquestes dels últims anys. És unilateral, sí, perquè a Madrid no li interessa la bilateralitat. L’ha rebutjada sempre, perquè no vol pactar res, ni referèndums, ni concerts econòmics, ni estatuts que treguin Catalunya del café para todos que assegura la derrota permanent dels interessos dels catalans. L’única manera com Espanya entén l’encaix de Catalunya és sobre la base de la submissió, l’explotació i, en el termini més curt possible, l’assimilació cultural i lingüística. L’alternativa és el referèndum. Per això és rellevant. I per això cal fer tot el possible per donar-li suport, per celebrar-lo i per guanyar-lo.