Fa quaranta anys

Ahir va fer una setmana, l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà amb el suport de l’Ajuntament de la Bisbal i de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat va organitzar un acte per recordar els quaranta anys de l’Assemblea de Parlamentaris: quan el poble va recuperar el Parlament. La peça central de l’acte va ser l’excel·lent documental d’en Toni Martí amb imatges plenes d’emoció preses per ell mateix, i jo vaig tenir l’oportunitat de compartir debat amb vells amics i tornar a l’antic cinema Mundial, avui reconvertit en centre cultural, on havia passat tantes i tantes hores de joveneta. L’acte es va organitzar fa vuit dies per qüestions logístiques, però de fet és avui, 25 de juny, que es compleixen quaranta anys d’aquell fet històric.

Jo vaig haver de dir que no hi era. En aquella època militava en el PSAN i recordo la humiliació que vam sentir quan poc abans de l’inici de la campanya electoral vam rebre, com a resposta a la nostra demanda de legalització, una notificació d’il·legalització clara i violenta. Jo no sé què van sentir els meus companys però jo, més que humiliada, em vaig sentir indignada pel silenci de la resta de forces polítiques, que van mirar cap a un altre costat. Durant els treballs de l’Assemblea de Catalunya nosaltres ens havíem portat bé. Vam entendre, tot i que almenys a mi em va costar... era adolescent... que el que tocava era arribar a un màxim de consens per tombar, o almenys fer trontollar, la dictadura, i no vam ser especialment bel·ligerants quan es va oblidar el quart punt de l’Assemblea de Catalunya. Recorden? Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia... i el dret a l’autodeterminació.

Poc després de les eleccions del 77 va arribar la legalització. La intenció era clara: impedir que l’independentisme pogués ésser votat. A causa de tot això, jo no vaig celebrar l’entrada al Parlament. Primer perquè no l’havíem recuperat, perquè la llei franquista que prohibia les institucions catalanes encara no estava derogada malgrat que el dictador feia un any i mig que criava malves i, després, perquè no tenia la sensació que els diputats (les diputades es comptaven amb els dits d’una mà) em representessin, excepte en Lluís Maria Xirinacs, que havia estat elegit senador, aquest sí, amb el meu vot.

En aquestes primeres eleccions democràtiques al Congrés espanyol, Catalunya va apostar, una vegada més, per reformar Espanya, i Espanya, com s’ha demostrat al llarg d’aquests quaranta anys, no vol ser reformada. Una Espanya on encara pel PP cantar en català a Madrid és una provocació (i en anglès?) o un diari, El Mundo, gosi publicar a quatre columnes que Mar i cel és una apologia a l’islamisme.

La transició, més que un procés de transformació profund, es va convertir en quaranta anys d’immobilisme o, per ser més justa, de lentíssima marxa dins d’una Europa que s’estava transformant ràpidament, que feia caure murs tan sòlids com el de Berlín i fronteres tan potents com les de l’antiga Unió Soviètica amb les independències bàltiques.

Avui, quaranta anys després, Catalunya ha trencat el model d’encaix polític nascut amb la Constitució del 78 fet sobre un seguit d’ambigüitats molt especialment pel que fa la qüestió territorial i nacional. Ambigüitats i sobreentesos per intentar sortir de manera pacífica i sense traumes d’aquesta Transició sense ruptura de la dictadura a la democràcia. Però aquesta extrema prudència ens ha portat on som, reaccionant pacíficament però amb contundència a la frustració producte de l’engany de tots els governs espanyols. El darrer, la retallada d’un Estatut ja esmotxat al nostre propi Parlament, per seny i amb ànim de consens, aprovat pel Congrés dels Diputats i pel Senat després d’una substancial modificació, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny del 2006, promulgat i publicat oficialment per l’aprovació de la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol i modificat, per no dir cisat, per la sentència de 28 de juny del 2010 del Tribunal Constitucional.

JA és hora de trencar el silenci per recuperar la memòria i no caure en més errors. De fet ja l’hem trencat i tenim una majoria parlamentària al darrere que ens assegura l’esquena i una majoria de població al davant, que obre camí. He dit majoria de població? Doncs sí, perquè, fent una regla de tres, seria equivalent a una manifestació de 13 milions d’espanyols pels carrers de Madrid. No ho oblidem quan en fan mofa o la menystenen. Aquesta vegada ens en sortirem!