La rumba d’en Bongo

Fa més de deu dies que en Bongo, un labrador retriever de Tossa de Mar, de color negre, no es pot banyar a la platja. Té una artrosi degenerativa i, segons els veterinaris, l’aigua de mar i l’exercici que hi pot fer li proporcionen una millor qualitat de vida. Pel que tinc entès, la seva mestressa el duia cada dia a la vora del mar –en aquelles hores en les quals només es banyen els matiners o els que pateixen insomni, o els molt ressagats– per fer cas dels consells mèdics i perquè era evident que la sal i les onades afavorien la salut del gos. Per assumptes burocràtics, i com a conseqüència d’una denúncia, resulta que l’Ajuntament va haver de prohibir el bany d’en Bongo. Els que se l’estimen, la família Capdevila, va fer una intensa campanya per internet que ha aconseguit més de sis mil firmes perquè el gos pugui xipollejar, en unes hores determinades i sense molestar els banyistes. Ara, l’Ajuntament ha accedit a la teràpia marítima, després de parlar amb els amos d’en Bongo i d’apostar pel respecte animal i la convivència ciutadana.

Joan Capdevila és un home decidit. És fill del seu pare, que no és un pare qualsevol sinó un dels mítics components de Rumba Tres, aquella “història d’estrelles, cintes de benzinera, brillants cantants i ballarins molt dolents, de quilòmetres empassats i fans molt ardents, d’amor familiar, pobresa i ritme”. Aquest és el resum que ell mateix fa del grup que va triomfar en els anys 70 i 80 en el seu documental De ida y vuelta, un recorregut admirable pels èxits i l’oblit del trio que cantava “no sé qué tienen tus ojitos que me vuelven loco, que me vuelven loco”.

Els ulls tristos de Bongo demanaven només un racó d’aigua salada i la tornaran a tenir. Bona notícia. Capdevila és tossut i persistent, i la seva campanya viral bé mereixia un final feliç. Bongo tornarà a nedar i ells ho celebraran al Tahití, el bar de la família, també mític a Tossa de Mar i a tota la Costa Brava, un cau entranyable on fa segles que regna la rumba catalana.