Tribuna
L’animadversió com a art
Els darrers esdeveniments confirmen que el govern espanyol ja governa Catalunya sense Catalunya. No em refereixo a les amistats perilloses amb el poder judicial, el recurs a la justícia preventiva o l’ús de la fiscalia i d’estaments policials per falsificar proves o provar falsedats. Tampoc a l’anul·lació de facto, competencial i financera, de l’autogovern. Em fixo més aviat en aquesta voluntat de gestionar els afers catalans pensant abans en els propis votants que no pas en el que pensin els seus ciutadans.
Apareixen aquí dues línies de reflexió que van plegades. La primera: el govern espanyol està convençut que és possible governar contra Catalunya. Que l’oficialisme espanyol parli de la deriva autoritària del govern català vol dir que Catalunya és territori perdut, que no cal convèncer de res la meitat (pel cap baix) dels catalans. Ni tan sols mirar d’encaixar fets (urnes) amb qualificatius (autoritaris). Que l’únic que mereixen aquests és xavalla argumental: amenaça, propaganda i publicitat. Palla de consum intern per als qui encara donen el vot (o el seu suport) al partit de Rajoy (i de Bárcenas). Palla per als interessats a mantenir Catalunya dins Espanya però que desitjarien, voldrien, un manteniment mínim de les formes democràtiques. I és que l’afer català, ja ho sabem, cansa i avorreix. Pobrissons.
En clau interna, pensar que pots intentar destruir la carrera política d’un Trias; l’acadèmica d’una Ponsatí; la dignitat i el patrimoni d’un Mas, d’una Rigau, d’una Ortega, i pensar que no passarà res, que els esmentats acotaran el cap, és com a mínim temerari. Pensar que quan la llista s’incrementi amb un nombre creixent de consellers, d’alts càrrecs i de ciutadans, aquests se’n tornaran cap a casa, és inaudit.
Ara bé, si estan disposats a arribar a aquest punt, aquí apareix la segona de les reflexions. La que ens obliga a entendre l’Estat espanyol com un joc de suma zero. La que interpreta el conflicte i la resposta de l’Estat en clau de racionalitat estricta. Per a que tu siguis, jo he de deixar de ser. Per a que tu tinguis, jo he de deixar de tenir. I aquí poc lloc hi ha per al pacte. Menysprear, prometre falsedats, com si les dades (d’inversió, de despesa pública, de finançament...) no tinguessin cap valor, equival a reconèixer que ni tan sols et cal dissimular. 4.200 milions d’infraestructures fins al 2020 (Rajoy, 28 març). Presentació dels pressupostos i anunci de la baixada d’inversions a Catalunya respecte del 2016 (Montoro, 4 abril). Els catalans no mereixen ni una resposta, ni una justificació.
L’actitud del govern espanyol, finalment, per a la causa unitària és suïcida per la quantitat de víctimes que deixarà al seu pas, perquè confirma les sospites dels partidaris de votar el seu futur. Si per a uns cedir és perdre, per als altres haver cedit durant tant de temps efectivament era deixar de guanyar.