Tribuna
Abans (tot) era millor
Ja fa una colla d’anys que uns clams apocalíptics, provinents del sector protestant-protestaire més jacobí del país (per dir-ho així), vaticinen que el món, tal com va ara, acabarà habitat per gent amb taparrabos que menjaran herbes, arrels i llavors, perquè –diuen– hi ha una evident i progressiva reculada general del nivell de vida i dels drets socials més bàsics. Per tant, cal avançar i progressar costi el que costi, sense pal·liatius ni pauses.
En algun lloc a la banda oposada, i amb un discurs del tot nostàlgic, es proclama que, per anar bé, hauríem de recular anys i anys. Abans tot era millor –diuen–. España era de los españoles, la missa era en llatí, les famílies eren monolítiques, hi havia fe i convenciments, res no canviava mai, tot era segur i ben posat. Moltes referències ens envien al passat, i fins els moderats se’n lamenten: abans tot era millor, hi havia un ancorament en valors ferms i autèntiques causes per defensar. Els ecologistes també s’hi apunten: abans l’aire era més pur, el mar més blau, el país més tendre i els ous (de les gallines) més colorats.
Era millor abans –protesten els botiguers–: no hi havia cadenes de supermercats, el fisc no ens empixonava, les relacions amb clients i proveïdors eren cordials i directes, no existien els brics; la magnèsia, l’arròs i els detergents es venien a pes i en paperines d’estrassa. Era millor abans –rondinen els consumidors–: no hi havia additius en els aliments, el pa tenia gust de pa, el metge ens venia a visitar a casa, hi havia sabaters que adobaven calçats i, si perdíem un botó, el compràvem a la merceria. Era millor abans –constaten els educadors–: els alumnes ens escoltaven i ens deien de vostè, les seves referències no venien de la tele ni de les xarxes, sabien fer punxa a un llapis i no hi havia associacions de pares i mares.
Era millor abans –s’indignen els pares dels alumnes–: els nens i nenes aprenien ortografia i sabien què era un zero, els ensenyaven història seriosa i no pas això de treballs de camp, era el lloc d’aprendre i no el de les festes escolars, els trimestres tenien tres mesos i no els havíem d’anar a portar ni a buscar. Era millor abans –em diu una besàvia–: les deixalles eren peles de taronja i cendra de la llar de foc, es podia parlar amb els nets, hi havia un infern reservat per als malvats d’aquest món i un cel que al final de tot premiava els bons, no existien les tertúlies a la ràdio i a la tele, ni la premsa del cor (que de fet és d’una altra víscera més íntima, pam i mig més avall –i això ho diu un servidor).