Tribuna
Orgull funest
“El capteniment de l’‘establishment’ és molt primari: exercir la força i derrotar l’enemic
En l’establishment espanyol (heterogeni conglomerat d’interessos), hi conflueixen els dirigents dels partits polítics històrics (C’s i Podemos malden per ser-hi). També en formen part els membres del poder judicial (jutges, fiscals i advocats de l’Estat), així com els alts dirigents de les entitats financeres, de les grans empreses multinacionals, de la patronal i dels mitjans audiovisuals al servei del PP, car el seu objectiu és beneficiar-se, sigui com sigui, de les prebendes que comporta formar-ne part, car saben que, sovint, ha tingut i té més influència i poder per governar el país que el mateix govern de torn. A aquesta mena d’olla, on s’hi bullen les grans corrupteles que tots coneixem, menys determinats jutges i fiscals, se li podria aplicar aquella sentència del profeta Isaïes: “Us heu fet insensibles al cor d’aquest poble!”
La pauta d’actuació de l’establishment no ha variat des de l’època feudal, quan el que en el seu moment assolia o assoleix més poder, determina com i de quina manera vol executar-lo i la resta, malgrat unes puntuals discrepàncies, més estratègiques que reals, feien i fan allò que se’ls imposa. Així és com, des de sempre, s’ha exercit el poder a la capital de l’altiplà castellà. Els és indiferent ser un dels països més corruptes (com acabem de veure a TV3, a Les clavegueres de l’Estat). Mai, però, els seus hidalgos fan autocrítica de la seva antidemocràtica manera de fer (no els cal...), ni de les nefastes conseqüències que els ha comportat la seva funesta gestió del poc que els resta de l’immens imperi del passat, ja que determinats jutges no hi veuen cap causa que atempti contra la majoria dels ciutadans (?).
El seu capteniment és molt primari: exercir la força i derrotar l’enemic, car el seu orgull els impedeix tenir-ne un altre. Prefereixen perdre que pactar. El conflicte entre Catalunya i Espanya (el que ells anomenen l’“Operación Cataluña”) no el podran dirimir bèl·licament. Tampoc, si fossin demòcrates, podrien fer servir la força bruta que utilitzen dia sí dia també. Consegüentment, la confrontació definitiva tindrà similituds amb aquella bíblica entre David i Goliat, on l’estratègia i la intel·ligència foren cabdals i, a ben segur, també ho seran enfront l’Espanya que malgrat els consells que li han arribat d’arreu del món, no ha volgut ni dialogar ni pactar.
En aquest estrany tauler d’escacs, on ja es desenvolupa la partida del referèndum de l’1 d’octubre, serà transcendental i determinant la mobilització massiva de la ciutadania si volem alliberar-nos per sempre de la despòtica i malèfica manera que tenen els governants de la capital d’entendre la democràcia; al contrari, ens tocaria seguir sent el seu sac dels cops.
