El problema és l’embolcall

Les dificultats d’organitzar una exposició haurien de ser un dels secrets més ben guardats del comissari. En realitat, aquesta persona no fa altra cosa que adaptar-se als recursos que bonament les institucions li presten i procurar que el resultat sigui entenedor, estimulant i justificat. Els problemes innombrables a què hagi hagut de fer front perquè el material tingui una presentació decent que respecti, a més, les condicions de seguretat exigides per a la bona conservació de les obres, no haurien d’interessar a ningú, fora de l’equip de professionals que hi hagi treballat per aconseguir que cap visitant a penes els noti. A Girona, però, es veu que aquestes interioritats interessen molt i, per tant, perdrem el temps a explicar-les.

Des de la seva inauguració a la Casa Pastors, el 13 de maig passat, l’exposició Un meteorit fugaç, promoguda per l’Ajuntament de Girona en ocasió del centenari de la mort de Fidel Aguilar, ha estat objecte de comentaris crítics en relació amb les condicions de l’espai on es presenta. Les queixes tenen a veure amb una il·luminació considerada deficient, amb la poca idoneïtat d’algunes de les vitrines i, d’una manera més vaga, amb l’atmosfera depriment de la mateixa Casa Pastors. Com a responsable de l’exposició, m’han fet algunes d’aquestes observacions de manera informal i en privat, i a totes els he respost el mateix: no hi havia altres espais disponibles, ni tampoc possibilitat d’invertir en unes millores estructurals que excedien de molt el pressupost d’una exposició temporal, i més en vista de la pròxima reforma integral de l’edifici, que ja costarà 4,4 milions. Ens hem hagut d’adaptar, doncs, al que teníem, que era poc i dolent. Pel que fa a la llum, però, ni els delicadíssims dibuixos ni els fangs sense coure de Fidel Aguilar, molt deteriorats, no suportarien una intensitat excessiva. La penombra és, doncs, deliberada, encara que el cablejat i les làmpades existents no han permès gradacions gaire subtils. Hi ha gent que ho ha comprès; d’altres, no. Una regidora de l’oposició, durant el mateix acte en què es va fer públic que, un cop acabi l’exposició, tot l’interior de la Casa Pastors anirà a terra, em va arribar a dir que es plantejava denunciar la mala instal·lació elèctrica al ple, com si aquesta fos una qüestió ciutadana candent. Cap de les ressenyes sobre l’exposició publicades a Barcelona, i han estat unes quantes, no ha malgastat ni una línia a malparlar de la inadequació del lloc, excepte Narcís Comadira, que és de Girona i sap quin pa s’hi dona. Joaquim Nadal es referia als inconvenients del muntatge en un paràgraf més aviat exculpatori. Miquel Fañanàs, en canvi, hi ha dedicat un article extens i demolidor. Ni l’un ni l’altre, però, no han posat en dubte ni el plantejament de l’exposició, ni el seu contingut, ni l’aportació que haurà fet al coneixement de Fidel Aguilar el catàleg editat per a l’ocasió. Així doncs, per què tant d’enrenou per unes bombetes apagades? De debò hi ha qui creu que Fidel Aguilar continuarà sent “una assignatura pendent” perquè s’ha hagut d’ajupir una mica per mirar una vitrina? Torno a dir que, de manera velada o explícita, han procurat eximir-me d’aquestes imperfeccions. Els ho agraeixo. Però la suma i reiteració d’apreciacions negatives tot just ara, quan la Casa Pastors ja fa quatre anys que serveix de sala d’exposicions, no fan sinó desacreditar el projecte en conjunt, i en concret, també l’esforç dels tècnics i la generositat dels col·leccionistes que han col·laborat perquè un espai ja insalvable quedés mínimament decent.

Ara bé, el que m’ha consternat més és que molts dels que, en públic o en privat, s’han sentit tan ultratjats per la pèssima lampisteria de la casa siguin persones que han tingut responsabilitats polítiques a l’Ajuntament de Girona en els últims quaranta anys, durant els quals no s’han preocupat gens de dotar la ciutat d’un espai d’exposició modern. Cap d’ells no pot ignorar, d’altra banda, que des de l’any 1972, és a dir, des de fa 45 anys, la majoria de les obres de Fidel Aguilar de propietat municipal (el 70% de les exposades) han estat confinades en locals infectes, sense les més elementals condicions de seguretat i apilades en lleixes polsoses al costat de material de construcció. No recordo ni un sol article de denúncia per una falta tan flagrant de respecte pel llegat de l’artista, almenys no de cap dels que ara s’erigeixen en defensors de la seva memòria. En comparació amb el magatzem d’on provenen, aquestes obres mai hauran estat en millors condicions que en la present exposició, amb tots els seus defectes.

“El problema és l’embolcall”, escrivia Fañanàs. Té tota la santa raó. Però l’embolcall no és la Casa Pastors; és aquesta petita, provinciana i grisa Girona que agafa Fidel Aguilar pel clatell i el torna a amorrar a la mateixa misèria que el va veure morir fa cent anys. Des que la seva família va fer donació de l’obra a la ciutat a canvi de res, excepte una medalla de fireta que ens hauria de fer caure la cara de vergonya, han transcorregut set anys de govern franquista, trenta-dos d’hegemonia socialista i sis de predomini convergent. Cap d’ells, cap, no s’ha recordat ni de passar el plomall a aquest tresor, però han esperat que algú sí que ho fes per organitzar una picabaralla de corral al voltant d’un edifici ruïnós.