Clàssics televisius

Esmentant el títol d’aquesta mateixa secció, puc afirmar que resulta impossible mirar-se de reüll dues de les temporades de sengles sèries televisives que han arribat aquest estiu: la setena temporada de Joc de trons i la tercera (després d’un quart de segle de pausa) de Twin Peaks. Totes dues sèries, obres mestres de la ficció televisiva, exemplifiquen dues maneres de narrar que es basen en patrons radicalment diferents però que en certa manera són clàssics, raó per la qual, ben portats a la pràctica, exerceixen un efecte hipnòtic en l’espectador.

Joc de trons és a primera vista la més clàssica de totes dues. Ja s’ha escrit sobre el fet que Shakespeare és el gran guionista de la ficció contemporània però en Joc de trons és evident l’influx del dramaturg anglès, però també hi són la mitologia grecoromana i la literatura riu del segle XIX, amb Dickens, Tolstoi i Dostoievski. El còctel argumental, amanit amb molts recursos econòmics i actors superbs, està servit.

En canvi, a Twin Peaks David Lynch juga amb l’autoreferència amb ell mateix, el joc visual, el surrealisme i l’abstracció psicodèlica. Els seus referents són tan clàssics com els de Twin Peaks però en aquest cas són clàssics del segle XX. L’episodi vuitè de la nova temporada, per exemple, és com una obra de videoart de gran qualitat d’una hora de durada. Per no aixecar-se del sofà.