Recordarem els botxins

És la pel·lícula més inquietant que he vist mai. Queridísimos verdugos (1977) recull el testimoni, a principis dels anys setanta, de tres dels últims botxins de l’Estat espanyol, rodat clandestinament per Basilio Martín Patino. D’ells i de les famílies i testimonis d’alguns dels reus ajusticiats, la majoria després d’una agonia salvatge causada tant pel sistema macabre del garrot vil, com per la borratxera –inevitable i per això tolerada– dels que es definien a si mateixos com a “executors de sentències”. Eren històries de pobres i bojos que havien matat miserablement i que acabaven morint a les mans d’un altre dissortat. Aquell maletí amb els ferros del garrot –tan ben retratat per Berlanga i Pepe Isbert a El Verdugo (1963)– era l’essència de l’Espanya negra, la que matava i moria sota Franco.

Però potser el més trist és que amb Martín Patino –traspassat aquest diumenge– desapareix una manera d’entendre la manera de recollir i explicar les tragèdies i les emocions que generen en els éssers humans. La narració de Queridísimos verdugos és tan impactant perquè és austera i, en certa manera, distant. La càmera no busca primers plans, ni llàgrimes. Recull la desolació tal com és en el dia a dia dels personatges que la pateixen, que en parlen amb la normalitat terrible de la resignació. Són personatges infortunats, reus i botxins, ninots menyspreats pel poder que els utilitza per terroritzar els que són com ells, la majoria sotmesa.

Basilio Martín Patino va ser dels pocs que es van entestar en el record, per més que incomodés al poder. En lluitar a contracorrent per salvar els testimonis que expliquen el caràcter criminal i mesquí d’una dictadura que va autoamnistiar-se i que, a sobre, va decretar l’amnèsia general i obligatòria en què encara estem obligats a viure. Un dels botxins de Martín Patino, Antonio López Sierra, descrivia una de les seves víctimes com “un pobret desgraciat de la vida”, com si ell no ho fos. Encara havia de matar Salvador Puig Antich.